En temps de torbació

El 24 de maig fou un ter­ratrèmol a la península Ibèrica. Res no va que­dar, política­ment par­lant, al seu lloc. El que era pre­vi­si­ble, succeí, perquè altra cosa no podia sor­tir de tanta cor­rupció i lla­dro­nici. Dono per bo el que va pas­sar, tot i que el meu inter­ro­gant per­sis­teix: hau­ran aprés la lliçó, aquesta plèiade de sabe­ruts dels par­tits polítics que tot ho taquen i medi­a­tit­zen? Tinc tants dub­tes que deixo en qua­ran­tena els “nous temps”. Els vells par­tits, que acon­se­gui­ren una Tran­sició bri­llant, s'han esco­nyat. El PP, ebri de tant de poder en exclu­siva, s'ha podrit fins les arrels. Del PSOE, un lleu alè a la recerca de la seva ànima per­duda, amb, pot­ser, millors lide­rat­ges al pas­sat que avui i una nota­ble carència de sen­tit d'estat. (Del PSC que­den les res­tes, i això no em sem­bla just, ja que el seu paper a Cata­lu­nya és impres­cin­di­ble per l'exi­gi­ble equi­li­bri). D'ERC, cal­dria espe­rar un xic de sere­nor que fecundés el
seny i la res­pon­sa­bi­li­tat, tal vegada històrica en allò bo i en allò dolent; la seva història a Cata­lu­nya està plena d'amb­dues casuísti­ques. Del naci­o­na­lisme de CiU, cal­dria una major consciència de la seva res­pon­sa­bi­li­tat de govern. Els seu paper no és el d'agi­tar les mas­ses, ni tan sols per la sacro­santa causa que esgri­meix, pot­ser ama­gant els severs dèficits de gover­nació. De la CUP, res a dir, ells a la seva. I d'Ini­ci­a­tiva-Verds, els diria que no se'ls empassi la cara­vana de Pode­mos, Bar­ce­lona en Comú, etc. “En temps de tor­bació, no s'han de fer mudan­ces”, avisa Ignasi de Loiola. Ara i aquí, tem­pesta econòmica de set anys deci­sius; res­saca social sense pre­ce­dents després d'una pèrdua del 38% del poder adqui­si­tiu; alar­mant dete­ri­o­ra­ment de les clas­ses mit­ja­nes; dis­ba­rat de la desi­gual­tat immo­ral entre pobres i rics; dub­tosa sos­te­ni­bi­li­tat de l'estat del benes­tar; reta­lla­des, des­no­na­ments i carències; cor­rupció des­a­fo­rada en les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, etc. No invo­caré les Coplas de Jorge Man­ri­que a la muerte de su padre, però en certs moments em tempta la nostàlgia dels polítics, d'una banda i altra, dels anys 1975-96, de la seva prudència i sen­tit de la rea­li­tat. Allò de cual­quier tiempo pasado fue mejor? No, però si certs cabuts de la política, divor­ci­ats del poble neces­si­tat de com­prensió i ajut, no rec­ti­fi­quen a temps la seva con­ducta, el tsu­nami, després del ter­ratrèmol del 24 de maig, se'ns empor­tarà. Si nècia va ser la política de Rajoy i del PP en la seva joiosa festa de les majo­ries abso­lu­tes, no alleuja ara l'espec­ta­cle demo­li­dor que CiU ens ofe­reix cada matí.

Jus­ta­ment, aquest és el meu punt de foca­lit­zació: el país (Cata­lu­nya) i Espa­nya s'estan que­dant orfes d'un cen­tre­dreta potent, ali­neat en idees, defi­nit en pro­gra­mes, gens tímid davant el con­flicte social que podria sor­gir dels antics postu­lats de la lluita de clas­ses que enco­rat­gen o sub­ja­cent sota l'estratègia de Pode­mos i assi­mi­lats. Ni el PP està en con­di­ci­ons d'aixe­car una ban­dera creïble –ni res­pec­ta­ble–, ni Ciu­ta­dans ha mos­trat quel­com més que un intel·ligent opor­tu­nisme.

Crec arri­bada l'hora en què la soci­e­tat cata­lana recons­ti­tu­eixi UDC des de les arrels històriques del seu com­promís cata­la­nista. Crec arri­bada l'hora de refun­dar a Espa­nya una potent democràcia cris­ti­ana, com la tenen Ale­ma­nya, Itàlia i altres països de la zona; que sigui apta per fle­xi­bi­lit­zar els seus posi­ci­o­na­ments a la for­mació de majo­ries a dreta o esquerra; que esta­bleixi amb clare­dat els seus prin­ci­pis i les línies ver­me­lles; que ajudi a cons­truir el bé comú i la justícia social. Si quan va ser el moment el car­de­nal Tarancón la vetà (quin error, quin immens error!), ara es torna impres­cin­di­ble davant un PP absent, incapaç de nego­ciar altres majo­ries que no siguin la seva, per­dut en un autisme suïcida. Pot­ser és el que demana l'avui per­plexa ciu­ta­da­nia. Podria ser la solució als híbrids i aco­var­dits polítics de pati d'escola. El cen­tre­dreta espa­nyol i Duran i Lleida hau­rien de saber a qui­nes aigües varen ser bate­jats. La resta és només con­fusió. És a dir, tor­bació amb pèssi­mes mudan­ces.