Opinió

Tenir cura de...

La cura dels altres és un paradigma ecològic universal, que atén primer les persones i després tota la resta de realitats vives

Avostè, li importo jo? I vostè, ¿vostè m'interessa a mi? Si ara ens lle­gim, o si un dia ens cre­uem per algun dels car­rers de Cata­lu­nya o del món, ¿podríem dir que ens ado­nem que tenim relació, que ens influïm d'alguna manera? De fet, ¿què seríem vostè, o jo, sense els altres? No parlo només de la família o dels qui ens són més íntims. Parlo, més enllà, “dels altres”! I, amb tot, vivim en una soci­e­tat aïlla­ci­o­nista, en la qual sovint defu­gim tot allò que ens per­torba, ens dóna feina o mal­de­caps, ens fa mala espina o ens resulta lleig. Som –sovint– uns per­fec­tes egois­tes!

El filòsof Aristòtil mai defrauda. A la seva Ètica a Nicòmac recorda, amb seny, que la feli­ci­tat no és només una con­dició o estat sinó que ha de con­sis­tir en una acti­vi­tat –una acti­vi­tat excel·lent, és clar!– i afe­geix que, jus­ta­ment per això, la xamba i la for­tuna la poden arri­bar a entor­pir o impos­si­bi­li­tar. Per a gau­dir d'una vida plena, per a ser feliços, no en tenim prou amb estar “en bones con­di­ci­ons” –pot ser un ele­ment neces­sari, però mai serà sufi­ci­ent–, ja que les coses poden can­viar. Som, i serem sem­pre, vul­ne­ra­bles... almenys en aquesta vida pre­sent. I la raó és sim­ple: neces­si­tem també certs béns exte­ri­ors per a ser ple­na­ment feliços. I coses ines­pe­ra­des, fins i tot peti­tes, des d'un mal de quei­xal o un revés econòmic fins a l'experiència hor­ri­ble de la soli­tud, encara que sigui tem­po­ral, ens estor­dei­xen. Tota vida humana té el risc de per­dre quel­com, de ser vul­ne­rada, d'esde­ve­nir dèbil, incapaç de ser prou autònoma, potent, forta.

Les per­so­nes més nobles solen ser més cons­ci­ents de ser vul­ne­ra­bles perquè atre­so­ren una vida més plena. No sé si Eurípides l'encerta quan escriu: “Mai ningú no és feliç per sem­pre” (Les tro­ia­nes). Sí que tinc per cert que, on hi ha feli­ci­tat, hi ha impre­dic­ti­bi­li­tat. Es pre­gun­ta­ran què té a veure això amb el tema d'ocu­par-se dels altres. Pot sem­blar una cabri­ola però no ho és: entre els sociòlegs més influ­ents avui dia –Beck, Bau­man, Sen­net– ja fa temps que es parla d'una “soci­e­tat del risc”, on les fron­te­res tra­di­ci­o­nals de la desi­gual­tat o la inse­gu­re­tat estan sent tren­ca­des. I qui ho trenca? Tot­hom: la indi­vi­du­a­lit­zació, la frag­men­tació fami­liar i la social, la glo­ba­lit­zació i la revo­lució tec­nològica. En els nous estils de vida, som més fràgils, tot i que se'ns posin des­fi­bril·ladors a cada can­to­nada.

Sug­ge­reixo viure més pen­dents de la com­passió: calen ges­tos, parau­les i mira­des d'atenció als altres, una nova cul­tura –encara que vostè pot­ser sigui d'una religió dife­rent de la meva, o de cap–; només amb aquesta acti­tud, encer­ta­rem. Ges­tos, parau­les, mira­des diri­gi­des a qui ens com­mou i de qui ens com­pa­dim. Insis­teixo que, a més de tru­car al 112, si cal, convé, ini­ci­al­ment, un gest adi­ent a la cul­tura i edat de cadascú, del som­riure al tocar: aca­ri­ciar el front, donar la mà...; després, la comu­ni­cació ver­bal: dia­lo­gar, no pas fer aren­gues ni prèdiques sinó, més aviat, escol­tar, com­pren­dre..., ja que només així hi ha res­pecte. Fins i tot el silenci forma part de la comu­ni­cació ver­bal; i, final­ment, una mirada atenta, deli­cada i pro­funda... i neta, sin­cera, als ulls. Cadascú és impor­tant, encara que no sigui del meu equip o par­tit.

¡Com n'està d'equi­vo­cat Nietz­sche i la seva volun­tat de poder i domini!, amb la seva fal·lera per assas­si­nar Déu i, si hagués pogut, els qui en Déu cre­uen... Al segle XIII, Tomàs d'Aquino ja havia asse­nya­lat que “és propi de Déu usar la mise­ricòrdia, i espe­ci­al­ment en això es mani­festa la seva omni­potència” (Summa). L'atenció als dèbils ha esde­vin­gut una de les cate­go­ries cen­trals de l'ètica con­tem­porània. El “tenir cura dels altres” ens fa estar alerta, vigi­lants, des­perts per tal que les imper­fec­ci­ons o defec­tes del proïsme no deri­vin en un “me cago en l'olla” ni en un “ui, pobrissó!”, total­ment ino­pe­rant. Tin­guem ini­ci­a­ti­ves de raci­o­na­li­tat humana i evi­tem situ­a­ci­ons de negligència, bada­des o oblits de la res­pon­sa­bi­li­tat. La cura dels altres és un para­digma ecològic uni­ver­sal, que atén pri­mer les per­so­nes i després tota la resta de rea­li­tats vives.

La dependència i la vul­ne­ra­bi­li­tat són huma­nes i són natu­rals. L'uti­li­ta­risme és una ètica sen­zi­lla però insu­fi­ci­ent: els humans neces­si­tem més. Què demano? Que ens aju­dem a implan­tar entre tots una veri­ta­ble cul­tura de l'atenció: tots tenim al vol­tant dèbils, tots aca­ba­rem sent dèbils. Som els des­ti­na­ta­ris direc­tes d'aquest clam, que és un impe­ra­tiu moral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia