Tenir cura de...

Avostè, li importo jo? I vostè, ¿vostè m'interessa a mi? Si ara ens llegim, o si un dia ens creuem per algun dels carrers de Catalunya o del món, ¿podríem dir que ens adonem que tenim relació, que ens influïm d'alguna manera? De fet, ¿què seríem vostè, o jo, sense els altres? No parlo només de la família o dels qui ens són més íntims. Parlo, més enllà, “dels altres”! I, amb tot, vivim en una societat aïllacionista, en la qual sovint defugim tot allò que ens pertorba, ens dóna feina o maldecaps, ens fa mala espina o ens resulta lleig. Som –sovint– uns perfectes egoistes!

El filòsof Aristòtil mai defrauda. A la seva Ètica a Nicòmac recorda, amb seny, que la felicitat no és només una condició o estat sinó que ha de consistir en una activitat –una activitat excel·lent, és clar!– i afegeix que, justament per això, la xamba i la fortuna la poden arribar a entorpir o impossibilitar. Per a gaudir d'una vida plena, per a ser feliços, no en tenim prou amb estar “en bones condicions” –pot ser un element necessari, però mai serà suficient–, ja que les coses poden canviar. Som, i serem sempre, vulnerables... almenys en aquesta vida present. I la raó és simple: necessitem també certs béns exteriors per a ser plenament feliços. I coses inesperades, fins i tot petites, des d'un mal de queixal o un revés econòmic fins a l'experiència horrible de la solitud, encara que sigui temporal, ens estordeixen. Tota vida humana té el risc de perdre quelcom, de ser vulnerada, d'esdevenir dèbil, incapaç de ser prou autònoma, potent, forta.

Les persones més nobles solen ser més conscients de ser vulnerables perquè atresoren una vida més plena. No sé si Eurípides l'encerta quan escriu: “Mai ningú no és feliç per sempre” (Les troianes). Sí que tinc per cert que, on hi ha felicitat, hi ha impredictibilitat. Es preguntaran què té a veure això amb el tema d'ocupar-se dels altres. Pot semblar una cabriola però no ho és: entre els sociòlegs més influents avui dia –Beck, Bauman, Sennet– ja fa temps que es parla d'una “societat del risc”, on les fronteres tradicionals de la desigualtat o la inseguretat estan sent trencades. I qui ho trenca? Tothom: la individualització, la fragmentació familiar i la social, la globalització i la revolució tecnològica. En els nous estils de vida, som més fràgils, tot i que se'ns posin desfibril·ladors a cada cantonada.

Suggereixo viure més pendents de la compassió: calen gestos, paraules i mirades d'atenció als altres, una nova cultura –encara que vostè potser sigui d'una religió diferent de la meva, o de cap–; només amb aquesta actitud, encertarem. Gestos, paraules, mirades dirigides a qui ens commou i de qui ens compadim. Insisteixo que, a més de trucar al 112, si cal, convé, inicialment, un gest adient a la cultura i edat de cadascú, del somriure al tocar: acariciar el front, donar la mà...; després, la comunicació verbal: dialogar, no pas fer arengues ni prèdiques sinó, més aviat, escoltar, comprendre..., ja que només així hi ha respecte. Fins i tot el silenci forma part de la comunicació verbal; i, finalment, una mirada atenta, delicada i profunda... i neta, sincera, als ulls. Cadascú és important, encara que no sigui del meu equip o partit.

¡Com n'està d'equivocat Nietzsche i la seva voluntat de poder i domini!, amb la seva fal·lera per assassinar Déu i, si hagués pogut, els qui en Déu creuen... Al segle XIII, Tomàs d'Aquino ja havia assenyalat que “és propi de Déu usar la misericòrdia, i especialment en això es manifesta la seva omnipotència” (Summa). L'atenció als dèbils ha esdevingut una de les categories centrals de l'ètica contemporània. El “tenir cura dels altres” ens fa estar alerta, vigilants, desperts per tal que les imperfeccions o defectes del proïsme no derivin en un “me cago en l'olla” ni en un “ui, pobrissó!”, totalment inoperant. Tinguem iniciatives de racionalitat humana i evitem situacions de negligència, badades o oblits de la responsabilitat. La cura dels altres és un paradigma ecològic universal, que atén primer les persones i després tota la resta de realitats vives.

La dependència i la vulnerabilitat són humanes i són naturals. L'utilitarisme és una ètica senzilla però insuficient: els humans necessitem més. Què demano? Que ens ajudem a implantar entre tots una veritable cultura de l'atenció: tots tenim al voltant dèbils, tots acabarem sent dèbils. Som els destinataris directes d'aquest clam, que és un imperatiu moral.