La puta Ramoneta

Els estu­di­o­sos fa temps van arri­bar a la con­clusió que la puta i la Ramo­neta eren la mateixa per­sona. Dual, dotada d'una esqui­zofrènia cal­cu­lada, men­ti­dera, però una. La política cata­lana ha estat sem­pre aco­lli­dora per a la puta Ramo­neta per raons que no cal ampliar més enllà d'enten­dre que els polítics cata­lans tenen un país que els vota i un altre país dife­rent que els mana. La dua­li­tat fereix Cata­lu­nya cada dia i alguns mili­ons de cata­lans, farts que els facin la viu-viu, per­se­guei­xen la puta Ramo­neta per tot l'arc par­la­men­tari. Perquè no volen que el seu país mori i el volen millor per als seus fills. Per això han obli­gat els polítics a mullar-se res­pecte a la sobi­ra­nia cata­lana i, per tant, res­pecte a la inde­pendència de Cata­lu­nya. La puta Ramo­neta ha recu­lat; la majo­ria d'ama­ga­talls habi­tu­als (PSC, CDC, Unió, ERC, PP) ja no ser­vei­xen, perquè li han exi­git que sigui puta o que sigui Ramo­neta, les dues coses no. I és clar, té un pro­blema. Però no es ren­deix, esmu­nye­dissa i espa­vi­lada com és. Per­dut el cen­tre, no s'ha dei­xat inti­mi­dar. Més versàtil que un camaleó, va mirar a dreta i esquerra bus­cant el refugi més segur. Comp­tat i deba­tut, el cau de Duran i Lleida se li ha que­dat esqui­fit, la CUP era una idea però li han tan­cat la porta. I a la puta Ramo­neta ja només li queda un ama­ga­tall. Tan inde­fi­nit com ella mateixa, li va com anell al dit. Es dirà Cata­lu­nya en comú, o no; l'encapçalarà aquest d'aquí o aquell d'allà; defen­sarà el dret a deci­dir, és clar, però no diran de qui, ni sobre què, ni com, ni, per des­comp­tat, quan. I la inde­pendència? Direm so o ni, perquè no s'esca­pin vots, però res­pon­dran amb hipo­te­ques, esco­les i hos­pi­tals, perquè el no de Pablo Igle­sias és el no de Pode­mos i el no d'Espa­nya. “Vet-ho aquí, el paradís”, deu pen­sar la puta Ramo­neta, “Després del senyor Felipe i del senyor Apoyaré, pen­sava que aquest ama­ga­tall ja no em ser­vi­ria mai més.”