Sí Se Puede contra sí-sí

Una enquesta cre­a­tiva a El Periódico i, patam, Pablo Igle­sias i Joan Her­rera es posen d'acord en cinc minuts. Una velo­ci­tat que con­trasta viva­ment amb l'ago­nia de la llista con­junta del bloc inde­pen­den­tista i els enfron­ta­ments –ara soter­rats, però només fins que tor­nin a emer­gir– que cas­ti­guen les rela­ci­ons entre CDC, ERC i CUP. És fàcil cri­ti­car els líders per aquesta dis­funció estratègica i, de fet, en tenen part de culpa. Però hi ha raons objec­ti­ves que jus­ti­fi­quen la pre­dis­po­sició per al pacte de l'àrea “Sí se puede” i les enor­mes difi­cul­tats del camp del “sí-sí”.

Anem a pams. Her­rera accepta la jerar­quia de Pablo Igle­sias i sub­or­dina l'estratègia d'ICV a un pro­jecte supe­rior, que passa per Madrid. Per això li costa poc inse­rir-se dins d'una can­di­da­tura que té per objec­tiu final col·labo­rar en un canvi polític a tot l'Estat. Al cap­da­vall, passa el mateix entre CDC i ERC, que no tenen gai­res difi­cul­tats per pac­tar en ins­ti­tu­ci­ons intermèdies, com les dipu­ta­ci­ons o els con­sells comar­cals. Però, a diferència d'ICV o Podem, Cata­lu­nya és el destí final de con­ver­gents i repu­bli­cans. A més, com és lògic, Jun­que­ras no accepta la jerar­quia de Mas perquè són dos pro­jec­tes en com­petència, situ­ats en el mateix pla.

En teo­ria, aques­tes difi­cul­tats podrien sal­var-se per la via de les enti­tats. Aquesta és la tàctica d'Artur Mas. Però l'ANC, Òmnium o l'AMI són orga­nit­za­ci­ons de base trans­ver­sal, cert, però amb uns vèrtexs com­ple­ta­ment par­ti­dit­zats. Podria ser d'una altra manera, però és així.

Tot ple­gat, un con­text molt dife­rent al dels que han fet alcal­dessa Ada Colau. Dit d'una altra manera, cal gua­nyar divi­dits. Això sí, la con­fluència poste­rior neces­si­tarà el motor d'una gran pressió social.