Poca imaginació
Dues afirmacions i una conclusió. La primera afirmació: en el mercat català hi ha força diner líquid, que busca inversió. Segona afirmació: el diner torna al totxo, o més exactament, a la inversió immobiliària. Conclusió: els inversors demostren tenir poca imaginació i mínim sentit del risc. M'explico. Hi ha força diner líquid en el mercat. I parlo de centenars de milions d'euros. Em refereixo a Catalunya. A Madrid i a Bilbao n'hi ha més. Aquests diners són el resultat de la venda d'actius mobiliaris o immobiliaris o de la regularització d'aquests diners, aprofitant l'amnistia fiscal o algun estratagema recomanat per un advocat especialista.
Els diners líquids no deixen dormir els seus propietaris, perquè no donen rendiment. És curiós, però dormen tan malament els qui no tenen diners com els qui en tenen però no saben què fer-ne. Torno al guió. Amb tipus d'interès negatius en el mercat de Frankfurt –Banc Central Europeu– cal buscar una inversió sòlida i rendible que permeti dormir com un angelet. Potser no saben que els angelets no en tenen de diners.
Pel que he vist aquests darrers mesos, la inversió que ha atret més capitals ha estat la immobiliària. No la construcció, ni una finca de 10.000 hectàrees a la Manxa o a la serra de Cazorla per anar a caçar perdius o cérvols, no. Busquen immobles urbans, situats en el centre de Barcelona, Madrid, París o Londres, i ocupats.
Es tracta d'obtenir rendibilitat dels lloguers. S'aprofiten que la majoria de bancs han passat de ser propietaris a ser llogaters, perquè així recuperen liquiditat. I qui diu bancs podria dir grans empreses, que són complidores, o hotels dels quals Barcelona n'està farcida, amb el benentès que no assumeixen la gestió.
El resultat pot ser una rendibilitat neta del 4 o 5%? És una suposició. La gent rica recorda amb enyorament, quan es podia aconseguir el 8% o el 10% en un dipòsit bancari. Una de les sortides que tenen els joves executius d'Iese o Esade és crear un grup d'inversió immobiliària. Un d'ells o tots han d'estar ben relacionats amb les grans famílies catalanes. No cal que tinguin ja immobles en la cartera, els tenen en el punt de mira i els compraran quan tinguin els diners. Han de reunir un mínim de 70 o 100 milions d'euros i fer un pressupost en el qual hi ha el sou o la participació en els beneficis que s'atribueixen.
Aquestes inversions poden ser correctes per als seus propietaris, però són poc interessants per a l'economia catalana. El risc també és mínim. Creen poca ocupació. Catalunya necessita empresaris que arrisquin una mica més, tinguin imaginació i entrin en el sector industrial, el comercial, el de serveis o una de les nombroses branques tecnològiques i d'investigació que tenim. Si ho fan es divertiran més. Si ho fan bé, crearan ocupació, faran un servei a la societat i possiblement guanyaran més diners que amb la inversió immobiliària. És clar que potser hi haurà dies de son intermitent, però d'altres amb alegries que compensaran sobradament.
Si estan jubilats o cansats, contractin aquells joves executius, amb talent i imaginació. Tots hi sortirem guanyant.
