Traduccions

La llengua d'Europa és la traducció. La cèlebre frase és, em sembla, d'Umberto Eco. Si ens volem entendre estem condemnats a traduir, fins i tot quan parlem la mateixa llengua. En les qüestions comunicatives res no és mai estrictament literal. Potser per això un poeta americà va trobar la millor manera de respondre a la pregunta “què és poesia?”: poesia és el que es perd en la traducció. Vet-ho aquí. L'art de la traducció és propi dels mecanismes d'alta precisió. En els darrers anys s'ha anat valorant aquesta feina i ara en molts llibres traduïts el nom del traductor apareix destacat a la portada. No sempre ha estat així, és clar. Llegeixo l'anècdota que va explicar en una conferència, als anys cinquanta, l'editor Josep Janés tot rememorant aventures del seu ofici. Janés hi parla del “vell Tasso”, un dels impressors més importants de la Barcelona del XIX. Segons Janés, l'impressor Lluís Tasso tenia una manera per aconseguir traduccions de manera totalment gratuïta. El “sistema Tasso” consistia a posar un anunci a La Vanguardia sol·licitant traductors d'una determinada llengua. Als interessats, els passava a cadascun un capítol diferent que havien de traduir a tall de prova. L'astut Tasso en tenia prou ajuntant les “proves” de cada candidat per tenir el llibre enllestit. Els pobres lectors es trobaven que el protagonista es deia Peter al primer capítol, però potser Pere al segon, o potser Màrius al tercer capítol si el traductor havia optat per un nom amb ressonàncies més romàntiques... La qüestió és que el vell Tasso –qui sap si gràcies a aquestes pràctiques– va iniciar un rendible negoci familiar. S'ha de dir que de la impremta d'aquella “casa editorial” barcelonina sortien les populars novel·les d'una pesseta que eren a la base d'un negoci en expansió que, segons diuen, va acabar tenint uns espais de taller i magatzem de cinc mil metres quadrats. S'ha de dir, en honor del vell Tasso, que, a les novel·les traduïdes, no hi posava mai el nom del traductor. Tot un detall.