Ha tornat l'artilleria

L'aca­ra­ment crònic –la mei­tat enco­bert i l'altre mei­tat entre vist i no vist– que tal­ment com una malal­tia inter­mi­tent hem de patir, amb poques espe­ran­ces de millora i menys de cura total, aquests dies ha tin­gut un agreu­ja­ment que, en rea­li­tat, en si mateix no ha sorprès –estem acos­tu­mats a mani­fes­ta­ci­ons periòdiques de la força–. No ha sorprès si no fos perquè demos­tra que aquesta té de reserva un reguit­zell d'atacs, el més greu dels quals treu i aplica a la cada vegada més dese­qui­li­brada salut del poble català. Aquesta infer­me­tat ha tin­gut últi­ma­ment diver­ses cri­sis paral·leles amb els movi­ments –lle­geixi's mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries– que hem dedi­cat al món sen­cer. “Des­va­ri­e­gen!”, ens diuen, per jus­ti­fi­car els cal­mants que subreptícia­ment ens apli­quen.

Aquesta vegada no han pogut fer pas­sar des­a­per­ce­buda l'ample rec­ti­fi­cació de l'actual Codi Penal, amb la modi­fi­cació d'unes dis­po­si­ci­ons i d'altres de noves, despòtiques, agres­si­ves i emmor­das­sa­do­res, que l'edi­to­rial del dia 1 de juliol d'aquest diari com­pa­rava amb els usos i abu­sos del fran­quisme.

Els governs han tin­gut amb Cata­lu­nya una mena de pedra al fetge, amb atacs inter­mi­tents, que ens atri­bu­ei­xen. És molt difícil tro­bar-ne els orígens i més encara els motius. Mai ningú n'ha pogut citar cap causa. És, m'atre­veixo a dir, una mena de sam­faina d'enveja i supe­ri­o­ri­tat pre­di­cada i mai accep­tada pels cata­lans la influència de la qual hem hagut de patir i aguan­tar sense des­viar-nos ni un bri de les con­vic­ci­ons, lle­geixi's cata­la­ni­tat. Vist des d'ací, som un grup ètnic –cada vegada més com­plex– apa­rent­ment desu­nit, que en arri­bar el moment, si no tot, molt, aixeca el cap i rei­vin­dica la per­duda inde­pendència i el seu auto­go­vern.

Fa uns anys que, al recer de la democràcia –és un dir–, la lluita s'ha inten­si­fi­cat i la capi­ta­li­tat del govern treu del sac les grans idees, les que més poden per­ju­di­car i doble­gar-nos. Vet ací l'expli­cació d'un fet indis­cu­ti­ble que a vega­des sem­bla que superem i sols ho sem­bla: segueix la incan­sa­ble lluita sense resul­tat.

No puc aca­bar aquest crit d'ànsia de lli­ber­tat sense dei­xar tes­ti­moni de la modi­fi­cació de 250 arti­cles del Codi Penal. És molt difícil de valo­rar-ne les més punyents: hi vagi una mos­tra. a) El res­ta­bli­ment de la presó perpètua, clara negació dels drets humans. b) Finançament dels par­tits. Per què no? Com han de sub­sis­tir? c) Cor­rupció. Està molt bé per­se­guir-la. La justícia està d'acord mínima­ment amb les san­ci­ons? En abso­lut. d) Edat de con­sen­ti­ment sexual. Ara que l'Església sem­bla posar-se al dia, nosal­tres fem un pas enrere. e) Delic­tes d'odi. Volen cor­re­gir la impu­ni­tat delic­tiva per dis­cri­mi­nació, odi o violència, inclo­ent-hi inter­net. És un apar­tat grandiós per cor­re­gir-lo un sol país. No segueixo. Bé, sí: els redac­tors tenien a mà la Cons­ti­tució? Ho dubto. Diuen que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ho bene­eix. Lla­vors, si és així, acabo la pro­testa: podrien des­be­neir-me!