Opinió

Res mediocre

Darrere el tremp de Jordi Monés hi ha un bagatge, l'amor al país, a la cultura pròpia i a la dignitat

En un període de per­so­na­li­tats insípides fa goig tro­bar-se unes memòries d'una per­sona de debò, Jordi Monés i Pujol-Bus­quets. Un fill de Bada­lona, la vella Bètulo romana, que s'ha fet a si mateix, no en diners, ni fent la gara-gara a la gent, sinó caval­cant damunt de cri­sis econòmiques o soci­als i can­vis de tota mena per arri­bar a ser un dels màxims estu­di­o­sos i experts en el conei­xe­ment de la història de l'edu­cació a àmbit català i inter­na­ci­o­nal.

Records que podem conèixer gràcies a una obli­gada auto­e­dició. S'ha de dir, i tot mercès a la constància i coratge d'una família tan sòlida com ell. Veníem del desert de la post­guerra i del fran­quisme, però Jordi Monés no es resig­na­ria a ser un número més de la dita grisa gene­ració per­duda com molts dels qui van fer-se ado­les­cents i adults just aca­bada la guerra civil. Per això té un per­fil tan propi.

Unes memòries que van de l'actu­ació en la més vari­ada presència en acti­vi­tats soci­als i cul­tu­rals de tota mena a Bada­lona fins als anys 60 a endin­sar-se ja de forma com­pleta en un tre­ball de recerca sobre la història de la nos­tra edu­cació. Aque­lla que va escla­tar sota el cata­la­nisme més ampli, fos sota l'hege­mo­nia lúcida de la Lliga de Prat de la Riba o la de picar pedra del repu­bli­ca­nisme trans­ver­sal de tants i tants mes­tres que veu­rien els seus som­nis fets rea­li­tat amb la Gene­ra­li­tat de Macià i Com­panys.

Dar­rerE el seu tremp hi ha un bagatge, l'amor al país, a la cul­tura pròpia i a la dig­ni­tat. En algun moment d'una tra­jectòria inves­ti­ga­dora feta de dese­nes de lli­bres i arti­cles, de con­gres­sos a mig món i d'haver-se de gua­nyar les gar­ro­fes, com diu el mateix Monés, es fa la pre­gunta de què dirien davant de certs fets del pre­sent aque­lla gene­ració que va arri­bar al cel dels seus anhels amb el tri­omf del 14 d'abril de 1931 i va haver de con­ser­var, mal­grat tot, l'espe­rança del redreçament davant el tri­omf del fei­xisme fran­quista.

Unes pre­gun­tes que ama­guen una certa decepció. No he trac­tat gaire en Monés, però sóc deu­tor dels seus tre­balls. Per això he de res­sal­tar que ell mai es va empas­sar les rodes de molí de la per­fecta Tran­sició espa­nyola; tam­poc el par­ti­ci­par només en la vida democràtica cada 4 anys amb el vot cor­res­po­nent. Va veure les tram­pes cap­ci­o­ses dels geno­ci­des ver­go­nyants vers la llen­gua cata­lana camu­flats amb tota mena de dis­fres­ses. O encara l'eli­tisme clas­sista d'una esquerra fina que volia diri­gir Bada­lona i el país però mai amb un ànim d'igual­tat o par­ti­ci­pació real de la gent.

Un home que tot ho pre­gunta i qüesti­ona sense por. M'ima­gino que deu dir-se què pen­sa­rien els vells llui­ta­dors del PSUC, que per man­te­nir els trets pro­pis de país i cul­tura van enfron­tar-se al mateix Sta­lin, van ser repre­sa­li­ats i en alguns casos assas­si­nats, en veure que per unes engru­nes de poder, trenta mone­des de plata, s'han posat en mans ali­e­nes els qui es pro­cla­men hereus seus? Uni­o­nis­tes ver­go­nyants, pro­borbònics, per a més inri.

O encara el veure que des d'un pretès uni­ver­sa­lisme al País Valencià, una dipu­tada de C's pot vomi­tar insults sobre 11 mili­ons de cata­la­no­par­lants que han estat vícti­mes d'anys i panys de per­se­cució, en alguns casos mort, per aquest fet. I així tota una vida de no ser mai un enze i avançar pel camí de ser un mateix, fora de modes i este­re­o­tips.

Gent com en Jordi Monés explica l'èxit, que ha de ser cre­a­tiu i repro­duc­tiu, de fer fora de l'Ajun­ta­ment de Bada­lona els qui repre­sen­ta­ven la xenofòbia, la incul­tura i la manca de diàleg.

Un lli­bre que és una radi­o­gra­fia d'una vida social, de com­promís i acadèmica. Bar­reja d'actes inter­na­ci­o­nals, locals i per­so­nals. Lle­gint-lo ens creix l'opti­misme, és el tremp col·lec­tiu i indi­vi­dual el ser de Cata­lu­nya, un voler ser democràtic davant els uni­o­nis­tes cri­dant un “A mi la Legión” patri­o­tera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia