Pestanyes

No hi havia en aque­lla ciu­tat petita i deli­cada una noia més atrac­tiva que la Lucy. Els ado­les­cents de finals dels sei­xanta la miràvem de lluny, cons­ci­ents que aque­lla estruc­tura monu­men­tal ens era del tot inac­ces­si­ble. La Lucy s'asseia a fer el ver­mut al bar més ele­gant de la Ram­bla, sem­pre acom­pa­nyada d'algun indi­vidu més gran, un d'aquells de les ame­ri­ca­nes cre­ua­des. Quan, casu­al­ment, ens pas­sava pel cos­tat abaixàvem els ulls, com si aquell acte de reco­lli­ment i tor­bació ens ajudés a domi­nar el cor massa emba­lat. Tan pro­pera i tan dis­tant, la nos­tra Lucy. La negror llu­ent dels seus ulls guar­dats per llar­gues, llarguíssi­mes pes­ta­nyes, sug­ge­ria fos­ques fondàries impe­ne­tra­bles. Ho escrivíem d'aquesta manera en els poe­mes cur­sis i exal­tats que el cos ens recla­mava a manca d'altres con­cre­ci­ons. Gràcies a la Lucy vam començar a enten­dre la filo­so­fia de Hume, a accep­tar que el conei­xe­ment bro­lla essen­ci­al­ment d'impres­si­ons i sen­sa­ci­ons, vam començar a intuir la cor­re­lació entre causa i efecte. La Lucy ens va pro­por­ci­o­nar un camp d'estudi sobre les pri­me­res impres­si­ons i, sense voler-ho, ens va donar un tast de la seva poca fia­bi­li­tat, de la neces­si­tat científica de con­tras­tar els pre­ju­di­cis amb les sego­nes impres­si­ons. Tot allò que va explo­rar amb iro­nia punyent la senyo­reta Jane Aus­ten a les seves novel·les deli­ci­o­ses, la Lucy ens ho va mos­trar amb un inci­dent ines­pe­rat. Era un cap­ves­pre de dis­sabte, i nosal­tres l'observàvem, com sem­pre, amb mal dis­si­mu­lada atenció. Ella i el seu acom­pa­nyant tenien els cuba­li­bres (beguda de rigor a l'època) a la taula. De cop, en una de les seves lle­gendàries bai­xa­des de par­pe­lla, una enorme pes­ta­nya va caure-li direc­ta­ment al got. La nos­tra alarma va ser des­co­mu­nal. Un dels ulls de la Lucy havia que­dat al des­co­bert i, dolo­ro­sa­ment, vam com­pren­dre que uti­lit­zava una andròmina arti­fi­cial. Li vam per­dre el res­pecte, pobra Lucy, però també hi vam per­dre la glo­ri­osa innocència dels que no poden anar més enllà de les pri­me­res impres­si­ons.