Hi ha un sol escenari?

A mesura que ens hem acos­tat al 27-S, l'uni­vers inde­pen­den­tista català ha anat que­dant fixat. Pel que fa a la política: CDC, ERC i CUP. Pel que fa a la pre­política: ANC, Òmnium i AMI. És cert que s'hi podrien sumar algu­nes for­ma­ci­ons polítiques o enti­tats menors, però la taxo­no­mia ha que­dat defi­nida amb força clare­dat. Una altra cosa és que la fórmula elec­to­ral esti­gui lli­gada entre els diver­sos pro­ta­go­nis­tes de la mani­o­bra: en aques­tes set­ma­nes prèvies, el què, el qui i el com estan encara per resol­dre. I, segons sem­bla, l'aritmètica pot depen­dre de l'ordre i pon­de­ració dels fac­tors.

Tan­ma­teix, paral·lela­ment a l'uni­vers inde­pen­den­tista no hauríem de pas­sar per alt que, dins la tra­dició del cata­la­nisme polític (i social), a Cata­lu­nya con­vi­uen altres uni­ver­sos, amb tàcti­ques i estratègies diver­ses, que pot­ser no seria pru­dent esco­lar-los pel forat de l'aigüera. No estem par­lant dels par­tits i la gent tallada pel patró de l'espa­nyo­lisme, que també hi són i, pro­ba­ble­ment, més orga­nit­zats i potents que mai. Sinó que par­lem dels par­ti­da­ris de la sobi­ra­nia plena per a Cata­lu­nya i alhora crítics amb el procés inde­pen­den­tista.

Un pri­mer error que ha comès i està come­tent l'uni­vers inde­pen­den­tista (auto)homo­lo­gat és el de voler ficar dins d'un mateix sac els mons repre­sen­tats per UDC o PSC, amb els mons repre­sen­tats per PP o Ciu­ta­dans o els mons repre­sen­tats per ICV o Pode­mos. La divisió entre inde­pen­den­tis­tes/no inde­pen­den­tis­tes pot­ser res­pon als cri­te­ris d'un argu­men­tari per a talos­sos, però no res­pon al res­pecte que cal tenir per una soci­e­tat moderna, culta i crítica.

El segon error que comet l'uni­vers inde­pen­den­tista és la pers­pec­tiva única de la victòria elec­to­ral. No es pre­veu que hi hagi un esce­nari que no sigui el de la majo­ria abso­luta (o el de la mino­ria majo­ritària) a favor de la inde­pendència. En canvi, una anàlisi des­a­pas­si­o­nada de les vàries enques­tes que s'han fet públi­ques fins ara ens aboca a un mapa polític en què el futur, obli­ga­da­ment, reque­reixi la col·labo­ració necessària dels oberts al diàleg, dels actu­al­ment escar­nits pel mani­que­isme ins­tru­men­tal.