Metamorfosi

Situem-nos a mit­jan anys setanta. La tran­sició a la democràcia va donar pas a un mapa de par­tits que s'expli­cava pel con­text. El que va aca­bar tenint més èxit a Cata­lu­nya, no en va ha gua­nyat totes les elec­ci­ons al Par­la­ment que s'han fet i ha gover­nat el país durant 28 anys, és Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya. Jordi Pujol va aga­far un paper i un bolígraf, va mirar la soci­e­tat més enllà de la gauche divine, i va inven­tar la fórmula de la Coca-cola. Un par­tit anti­fei­xista, cata­la­nista, soci­al­demòcrata i aliadòfil. I va veure que allà s'hi podien acos­tar gent d'ERC, soci­a­lis­tes, els libe­rals de Trias Far­gas, nostàlgics de l'espe­rit de la Lliga com ara Espar Ticó o els demo­cra­ta­cris­ti­ans d'Unió Democràtica de Coll i Alen­torn. Hi havia també els del Front Naci­o­nal, el PSUC –amb qui Pujol es va enten­dre– o la CNT. Però qui li va donar el gruix de votants va ser la classe mit­jana menes­tral i part de la bur­ge­sia no sem­pre anti­fran­quista mili­tant, que va optar per un par­tit que reco­llia allò de sant Pan­craç, doneu-nos salut i feina, i que no era inde­pen­den­tista. Ales­ho­res el marc era l'auto­no­mia, que era molt, i la democràcia.

La República Cata­lana nia en l'espe­rit de la classe mit­jana, que mai es va plan­te­jar que allò es con­vertís en res més. Però una tri­ple crisi –de relació amb l'Estat, de la política i de l'eco­no­mia–, ha dut una tran­sició que demana tor­nar a aga­far paper i bolígraf i replan­te­jar el mapa. Mirar qui hi ha ara i quina fórmula ser­veix per a fer majo­ria o almenys mino­ria deter­mi­nant. Ara el marc és el sobi­ra­nisme i una nova arqui­tec­tura ins­ti­tu­ci­o­nal. I per això està tan sac­se­jat i frag­men­tat el mapa. En espera d'una nova uni­tat, de noves uni­tats en l'eix naci­o­nal i l'eix ideològic. I en l'era d'inter­net tota aquesta meta­mor­fosi la vivim en directe. Cosa que ho fa més com­pli­cat, més can­sat i més diver­tit.