Les pedres al Memorial

Hi ha un temps per a cada cosa, fins un temps per llançar pedres i un temps per aple­gar-les, quan, segur, hi ha hagut un temps per a la guerra i convé un temps per a la pau. Ho diu el Cohèlet i el Lli­bre dels Lli­bres n'ha fet sentència. Però hi ha feri­des que cos­ten de cica­trit­zar i el record és massa potent per obli­dar el perquè de tot ple­gat. Sre­bre­nica és el gran fracàs euro­peu i només fa vint anys d'aquell geno­cidi, quan molts actors de la tragèdia són vius i els cul­pa­bles mate­ri­als ni tan sols han reco­ne­gut la cul­pa­bi­li­tat per­so­nal i col·lec­tiva en aque­lla espi­ral de violència.

Vaig estar per pri­mera vegada a Bòsnia vuit anys després de la sig­na­tura dels papers de Day­ton, teòric acord de pau i divisió de les res­tes de l'antiga Iugoslàvia, i amb el país divi­dit per l'odi ètnic de difícil des­cab­dell. Els cas­cos blaus tenien els jeeps apar­cats a les can­to­na­des de les grans
pobla­ci­ons i els bar­ris musul­mans, catòlics i orto­do­xos eren com­par­ti­ments sepa­rats mar­cats per car­rers comuns. Les mira­des eren pene­trants i el dolor era al ros­tre de molta gent. Però, també, el pro­fund res­pecte als estran­gers que pas­sejàvem
des­con­cer­tats, inten­tant fer enten­dre el pati­ment del país i la neces­si­tat de soli­da­ri­tat. Fou a la Bas­car­sija de Sara­jevo on he vis­cut un dels epi­so­dis més entra­nya­bles d'esti­mació humana i, com escrigué Juan Goy­ti­solo, segur que qui ha vis­cut la rea­li­tat de Sara­jevo sem­pre por­tarà aquesta ciu­tat al cor.

La ver­go­nyant acti­tud de les tro­pes holan­de­ses que pro­te­gien l'encla­va­ment de Poto­cari, el juliol del 1995, i que aban­do­na­ren el deure, fent pos­si­ble el geno­cidi, és el pur reco­nei­xe­ment de la baixa auto­ri­tat política de l'Europa dels mer­ca­ders. I la mateixa par­tició de Bòsnia i Her­ce­go­vina mos­tra com de lluny estem de man­te­nir cap auto­ri­tat moral per repen­sar la Unió Euro­pea. Europa, fa vint anys i ara, és una suma d'interes­sos per­so­nals però sense cap aposta per l'interès col·lec­tiu.

Al Memo­rial de Poto­cari cada ani­ver­sari reben sepul­tura els cos­sos recu­pe­rats i iden­ti­fi­cats dels bos­ni­ans de Sre­bre­nica i Zeppa, aquest any 136, fins a tota­lit­zar-ne uns sis mil cinc-cents. Cada onze de juliol, el clam del poble ferit es diri­geix al cel, invo­cant Al·là i dema­nant justícia. De cada deu vícti­mes, una és menor d'edat; avis, pares i fills tenen les tom­bes de cos­tat, expres­sant la des­a­pa­rició de famílies sen­ce­res. El cemen­tiri és el memo­rial d'un des­propòsit que cal no obli­dar.

I hi ha un temps per tirar pedres i un temps per aple­gar-les. I res no deu jus­ti­fi­car enter­bo­lir la pau. Però els bos­ni­ans musul­mans saben que Rado­van Karad­zic i Ratko Mla­dic, induc­tor i exe­cu­tor del geno­cidi, són al Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal de l'Haia espe­rant el reco­nei­xe­ment de la culpa. Tot triga massa. I els fami­li­ars dels enter­rats a Poto­cari que­den cor­pre­sos de veure l'actual pri­mer minis­tre serbi, Alek­san­dar Vucic, assis­tir a l'acte cen­tral del memo­rial quan ell mateix formà part del par­tit radi­cal ultra i, l'any 1995, declarà que “per cada serbi mort, hem de matar cent musul­mans bos­ni­ans”. Bill Clin­ton, que assistí a l'acte comis­si­o­nat per Obama, reclamà la pau i la concòrdia, mes l'oblit és impos­si­ble. Els pre­sents aplau­di­ren Clin­ton però les pedres vola­ren con­tra Vucic, que amagà un intent de dema­nar perdó sense reconèixer el geno­cidi sinó limi­tant-ho a alguns actes vio­lents. Hi ha un temps per tirar pedres.

Quan par­lem de la violència isla­mista al Pròxim Ori­ent o a l'Àfrica sud­sa­ha­ri­ana obli­dem els Bal­cans, al cor d'Europa, on queda una ferida oberta que ningú no sap o no vol tan­car. Caldrà un temps per aple­gar les pedres, massa temps tira­des