Aprendre de per vida

L'apre­nen­tatge al llarg de la vida és un con­cepte que en els dar­rers anys ha envaït, no només la lite­ra­tura pedagògica sinó que s'ha incor­po­rat en la majo­ria d'àmbits soci­als, comu­ni­ca­tius i nor­ma­tius amb molta faci­li­tat. La raó és sen­zi­lla: qui nega avui dia la neces­si­tat que, com a ciu­ta­dans, hem de seguir for­mant-nos durant tota la vida? I això per a ser com­pe­tents en l'àmbit labo­ral, però, també, per a ser-ho davant els múlti­ples can­vis que contínua­ment es van pro­duint a nivell tec­nològic, social, axiològic, infor­ma­ci­o­nal, etc. Apre­nem durant tota la vida perquè aquesta és la nos­tra natu­ra­lesa. Els cer­vells humans estan pro­gra­mats per a no dei­xar d'apren­dre. Encara més: fent-ho inver­tim en altes cotes de lon­ge­vi­tat i en el propi benes­tar psíquic i físic. Roman­dre per­ma­nent­ment oberts a l'apre­nen­tatge, i estar dis­po­sats a com­par­tir allò que apre­nem amb els altres, és el motor de la nos­tra super­vivència com a espècie.

I si aquest és un procés ances­tral reco­ne­gut, a què res­pon l'emergència i rei­vin­di­cació del con­cepte actual d'apren­dre al llarg de la vida? L'esco­la­rit­zació obli­gatòria, amb l'extensió de l'edu­cació secundària i supe­rior, ha com­por­tat, en mol­tes soci­e­tats, rela­ci­o­nar els pro­ces­sos edu­ca­tius essen­ci­als amb allò que les esco­les, ins­ti­tuts o uni­ver­si­tats fan. I què és el que fan? Bàsica­ment, ins­ti­tuir un ense­nya­ment cur­ri­cu­lar pres­crit per les for­ces soci­als, polítiques, econòmiques, gre­mi­als, etc. que osten­ten el poder ins­ti­tu­ci­o­nal en un deter­mi­nat moment històric. Tan­ma­teix, l'apre­nen­tatge humà va molt més enllà del que es pro­du­eix –i amb un èxit rela­tiu– com a resul­tat d'un ense­nya­ment pla­ni­fi­cat i esde­vin­gut cur­ri­cu­lar.

Si ara pren força la idea que apren­dre i for­mar-se de forma per­ma­nent és una tasca vital, no forçosa­ment esco­la­rit­zada, i que cons­ti­tu­eix un dels drets humans per a rei­vin­di­car, pot­ser sigui perquè ja ens hem ado­nat de les limi­ta­ci­ons que com­por­ten els pro­ces­sos d'apre­nen­tatge ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zats. Els aspec­tes autènti­ca­ment relle­vants per a una per­sona, per a ser apre­sos al llarg de tota la seva vida, ni hi caben ni es poden aco­mo­dar als for­mats pro­pis dels sis­te­mes edu­ca­tius. Ara vivim en un món on el conei­xe­ment ja no per­tany a les ins­ti­tu­ci­ons edu­ca­ti­ves, sinó que es troba en xarxa i en accés lliure –a con­dició que hom tin­gui els mit­jans mate­ri­als i com­pe­ten­ci­als que li per­me­tin ana­lit­zar els con­tin­guts de forma crítica. Situ­ats en aquest nou esce­nari és lògic que els sis­te­mes esco­lars i uni­ver­si­ta­ris tra­di­ci­o­nals entrin en una pro­funda crisi.

Pre­ci­sa­ment, acce­dir a més altes cotes d'edu­cació ens ha permès pren­dre consciència del valor de l'apre­nen­tatge per­ma­nent. I per això, ara els ciu­ta­dans no recla­ma­ran només una escola per als seus fills, o un títol uni­ver­si­tari, sinó que rei­vin­di­ca­ran el dret i l'opor­tu­ni­tat per a seguir for­mant-se –també com a adults– en tot allò que vul­guin, o neces­si­tin, al llarg de la vida. Aques­tes noves deman­des trans­for­ma­ran els nos­tres sis­te­mes edu­ca­tius, fle­xi­bi­lit­zant les seves fun­ci­ons selec­ci­o­na­do­res que com­por­ten, actu­al­ment, excloure una sig­ni­fi­ca­tiva part de la població –sovint la més vul­ne­ra­ble– de l'opor­tu­ni­tat de con­ti­nuar apre­nent. A canvi de garan­tir el dret a la for­mació al llarg de la vida, les ins­ti­tu­ci­ons podrien dema­nar als ciu­ta­dans que assu­mis­sin el deure d'ense­nyar i com­par­tir amb tots els seus con­ciu­ta­dans els apre­nen­tat­ges que per­ma­nent­ment anes­sin adqui­rint. Això com­por­ta­ria una autèntica revo­lució edu­ca­tiva.