El carreró

Tornàvem de l'institut per un camí que ja no existeix. Va parlar-ne fa uns anys Sanjosex en una cançó. Però per ell aquell camí era un corriol, mentre que al nostre temps va ser sempre el carreró d'en Vinyoles. Abans, si més no per nosaltres, un corriol era només un caminet mig perdut en el bosc o entre plantes, no pas entre murs com era en molts de trams aquell carreró. Llavors el món també era petit. Però no ho sabíem, és clar, perquè, de petit, tot es veu molt més gros. Recordo que hi passàvem pensant que era un camí prou còmode i ample, una bona drecera com ara ho deu haver pensat més d'un dels grecs que van votar per Alexis Tsipras i que van votar no en el referèndum de fa unes setmanes, més d'un dels que van anar a la Via, a la V i allà on va caldre i que pensen que n'hi haurà prou votant a favor de la llista unitària el 27-S, més d'un d'aquests joves que han decidit comprometre's amb la CUP o fins i tot votar de bona fe l'Ada Colau o Podemos. Perquè els demòcrates pensem sempre que el corriol o el carreró el fan els vots. Però no és així. No és només així. I potser tampoc no sigui just haver volgut posar en un mateix camí tots els que he esmentat. Perquè hi ha el populisme i hi ha els que se n'aprofiten pujant dalt del carro a última hora. I perquè hi ha els que estan potenciats pels de sempre per tal d'aturar-nos. Sí, perquè els de sempre també hi són, encara que el carreró d'en Vinyoles ja faci temps que no existeixi i encara que les parets que el tancaven sembla també que no hi siguin. Però hi són i les parets són més dretes que mai. I avui en el nostre carreró d'en Vinyoles imaginari, hi ha també aquells que ens distreuen amb altres propostes, aquells que juguen a desbordar-nos amb idees suposadament més democràtiques, més pures i més del poble, aquells que, en definitiva, pensen sobretot en ells perquè els és igual que ens quedem per sempre allà on som, enclosos en un carreró que ja ni tan sols no existeix, tancats allà on ens han tingut sempre.