Realisme net

Jo, com gai­rebé tot­hom, sem­pre havia tin­gut la idea que si una novel·la és bona aca­barà sent publi­cada i tot seguit apre­ci­ada pels lec­tors (i si està de sort, per algun crític). Fa un parell d'anys el tra­duc­tor Peter Bush, que al llarg de la vida ha lle­git un munt de manus­crits (en els sis idi­o­mes que domina) em va expli­car que hi ha una quan­ti­tat immensa de mate­rial excel·lent que mai no arriba a ser publi­cat. O que es publica, però no se li fa gaire cas. O gens. Com ara –ara que hi penso– dues novel·les ben remar­ca­bles del cas­sa­nenc Jordi Dausà: Manual de super­vivència (2010) i El gat de Schrödin­ger (2012). Els seus lli­bres pro­por­ci­o­nen un plaer directe, com si con­tin­gues­sin alco­hol, segu­ra­ment a causa del fet que fuig de l'ano­me­nada alta lite­ra­tura, per tal de recrear un rea­lisme des­ar­mant que no cau en cap mena de cos­tu­misme: una pro­esa si fa no fa única. Dausà fica el lec­tor al bell mig de la vida de tres pro­ta­go­nis­tes –el Matt, que dubta de tot però sobre­tot d'ell mateix; el Xavi, un afi­ci­o­nat a les dro­gues com­pul­si­va­ment mal­par­lat; i el Borja, un obès d'una família podrida de diners que passa la vida engan­xat a l'ordi­na­dor– que podem iden­ti­fi­car amb pre­cisió perquè tots hem cone­gut (o hem sigut) un Matt, un Xavi o un Borja en algun moment de les nos­tres vides. És per això que els per­ce­bem alhora com a per­so­nat­ges còmics i empàtics (tal com passa, també, amb els per­so­nat­ges feme­nins). Aquesta tar­dor, Dausà traurà la ter­cera novel·la i som uns quants –només– que l'estem espe­rant amb can­de­le­tes.
Sovint, els autors bons que pas­sen força des­a­per­ce­buts quan són vius aca­ben sent des­co­berts quan ja són morts o gai­rebé (com ara, en anglès, John Willi­ams, l'autor de Sto­ner; o en català, Joa­quim Amat-Pini­e­lla, l'autor de KL Reich i qua­tre novel·les pòstu­mes). Si aquest arti­cle pot aju­dar a acon­se­guir que Jordi Dausà gau­deixi d'una mica més de reco­nei­xe­ment men­tre encara esti­gui en la flor de la vida, doncs missió com­plerta.