Realisme net

Jo, com gairebé tothom, sempre havia tingut la idea que si una novel·la és bona acabarà sent publicada i tot seguit apreciada pels lectors (i si està de sort, per algun crític). Fa un parell d'anys el traductor Peter Bush, que al llarg de la vida ha llegit un munt de manuscrits (en els sis idiomes que domina) em va explicar que hi ha una quantitat immensa de material excel·lent que mai no arriba a ser publicat. O que es publica, però no se li fa gaire cas. O gens. Com ara –ara que hi penso– dues novel·les ben remarcables del cassanenc Jordi Dausà: Manual de supervivència (2010) i El gat de Schrödinger (2012). Els seus llibres proporcionen un plaer directe, com si continguessin alcohol, segurament a causa del fet que fuig de l'anomenada alta literatura, per tal de recrear un realisme desarmant que no cau en cap mena de costumisme: una proesa si fa no fa única. Dausà fica el lector al bell mig de la vida de tres protagonistes –el Matt, que dubta de tot però sobretot d'ell mateix; el Xavi, un aficionat a les drogues compulsivament malparlat; i el Borja, un obès d'una família podrida de diners que passa la vida enganxat a l'ordinador– que podem identificar amb precisió perquè tots hem conegut (o hem sigut) un Matt, un Xavi o un Borja en algun moment de les nostres vides. És per això que els percebem alhora com a personatges còmics i empàtics (tal com passa, també, amb els personatges femenins). Aquesta tardor, Dausà traurà la tercera novel·la i som uns quants –només– que l'estem esperant amb candeletes.
Sovint, els autors bons que passen força desapercebuts quan són vius acaben sent descoberts quan ja són morts o gairebé (com ara, en anglès, John Williams, l'autor de Stoner; o en català, Joaquim Amat-Piniella, l'autor de KL Reich i quatre novel·les pòstumes). Si aquest article pot ajudar a aconseguir que Jordi Dausà gaudeixi d'una mica més de reconeixement mentre encara estigui en la flor de la vida, doncs missió complerta.