Borbons

La trobada Mas-Rei d'Espanya ha tingut una temperatura glacial. Són gent curiosa, els Borbons: Alfons XII, després de vicissituds innombrables, es proclama rei i entra al regne d'Espanya per Barcelona, on rep una acollida entusiàstica que l'omple d'esperances. I tanmateix, mai no va connectar amb Catalunya i la lectura del Memorial de Greuges, en la qual hi havia tot un Jacint Verdaguer, no el va commoure ni un pèl. Ni tan sols té un gest de bona voluntat. Mà esquerra amb els catalans, zero (o hauríem de dir, en aquest reial cas, mà dreta?). En canvi el següent rei, Alfons XIII, era campechano i va venir repetides vegades a Catalunya, on es va reunir amb la intelligentzia catalana i es va ficar a la butxaca més d'un prohom.

Ara ha passat una cosa semblant: Juan Carlos I també era campechano i de ben jove va aterrar a Barcelona i va fer trobades amb la gent que compta en el món de la cultura i de l'economia. Es va ficar uns quants creadors catalans a la butxaca, i no diré noms. En canvi el seu successor, sembla com aquell Alfons XII que posava cara de pomes agres al Memorial de Greuges i que, tot i reiterades promeses, mai no va intentar ni tan sols entendre el poble català (els campechanos tampoc, però dissimulaven). Felipe VI no ha fet reunions amb la cultura catalana ni ha tingut cap gest ni tan sols quan fa cara d'espantat (la situació l'ultrapassa, clarament, amb nul·la elegància i gens de mà esquerra). La mirada glacial que li dedica a un president democràtic i cortès com Artur Mas revela una manca de cintura política preocupant. O esperançadora, segons com t'ho miris.

Ara estem encetant un procés que ningú no pararà, ni tan sols el Don Tancredo-Rajoy que per primera vegada ha dit la paraula “independència de Catalunya”, mentre la Soraya fa brometes espantades: ¿com ser demòcrata i europeu i alhora menysprear el poble català? Ja s'ho faran. Nosaltres, la majoria de catalans, ho tenim clar. I no esperem res de fora: ens ho farem solets.