Ensucrats excessius

Ja sense ambigüitats ho recomana l'Organització Mundial de la Salut, el prestigiós Institute of Medicine dels EUA i la British Medical Association: gravar les begudes amb sucres afegits excessius. No té lògica que dos béns que són qualitativament diferents, com ho són la cola ensucrada –amb força cullerades– i la zero, tinguin el mateix preu. Essent coneguts els efectes sobre la salut de les begudes abusivament ensucrades (pepsis, cocas, redbulls, gatorades, i tutti quanti) no té sentit que el sobrecost social que generen en obesitat i diabetis, entre d'altres, aquí i en altres llocs del món subdesenvolupat sobretot, continuï essent negoci privat de multinacionals, traslladant als serveis de salut locals les seves conseqüències.

Ja fa temps que vaig argumentant sobre les virtuts de l'impost de sodes i begudes addicionalment ensucrades, exceptuant per tant sucs de fruita i llet. No veuria clar de moment, contra el que també postulen altres, gravar greixos saturats i calories en general: tal és la complexitat administrativa de fer-ho i els efectes nutrients que podrien tenir per a l'alimentació de determinats segments de població. Aquest, però, no és el cas de les sodes: hidraten però no alimenten. Avui molts països tenen ja l'impost, el darrer serà Escòcia. Catalunya va estar a punt d'implantar-lo, però al final es va postergar: es tracta d'un impost eficient, ja que internalitza una externalitat social i senyala una mercaderia no convenient per a la salut, fent-ho sense prohibicions. Té una base concreta: l'excés, la quantia afegida, i es pot posar tant en producció com distribució, fins i tot de manera creixent per penalitzar les pitjors pràctiques. I és equitatiu, tot i tractar-se d'un impost indirecte regressiu, vistes les conseqüències en les respostes de reacció a l'impost, més probables per a nens i grups de renda baixa que pateixen en particular una obesitat que afecta l'absentisme laboral i la seva baixa productivitat, i si es vol per l'aplicació selectiva que se'n pot fer dels ingressos fiscals.

Si l'impost té èxit i frena el consum, s'alleugereixen les conseqüències de la pandèmia d'una obesitat cada cop més mòrbida. Si no ho assoleix, almenys part del cost el sufraga el causant mateix. Té així doble dividend. No és, però, un impost que s'hauria de voler com a instrument recaptador, sinó per a la millora de la salut poblacional i els hàbits alimentaris. Tot i així, a França l'ànim recaptatori s'ha acabat imposant. Totes les sodes paguen ara impost –també les dietes i les zero– i tot per evitar el senyalament que la soda ensucrada és particularment dolenta per a la salut. L'impost hauria de tenir un tipus relativament elevat, primer perquè és probable, i així ho diu l'evidència empírica, que no tot es traslladi al preu final pagat pels consumidors, i també perquè per frenar el consum el sobrecost s'ha de visualitzar prou. Per remarcar que es vol per a la millora de la salut, he proposat en el darrer Congrés Mundial d'Economia de la Salut, celebrat a Milà, que la recaptació que generi es retorni en subsidis a aliments saludables i en desgravacions a la innovació de les empreses que eliminin dels seus productes els ensucrats abusius. Una oportunitat més per a les multinacionals de les begudes, que poden aprofitar la seva capacitat innovadora per millorar quotes de mercat i salvar resistències com va succeir en el seu moment a Dinamarca. “Win to win”, que es diu ara.

És comprensible que aquesta mena d'intervencions, gravant –dificultant– certs estils de vida, soni paternalista i que molts temin els excessos de l'Estat. D'altra banda, ningú no vol pagar impostos. Val a dir, però, que en el redisseny de la fiscalitat (han de baixar alguns impostos i pujar-ne altres, així com també s'han de reduir certes despeses) i per a la consideració de la salut, a totes les polítiques hi sobren avui arguments per a la seva aplicació.