Això va de debò

La pla­ta­forma de repro­ducció musi­cal en stre­a­ming Spo­tify ha publi­cat un mapa interac­tiu en què mos­tra les cançons que més s'escol­ten en un miler de ciu­tats del món. I així per pri­mera vegada podem saber quina és la cançó de l'estiu per democràcia directa i no per impo­sició de gurus, mar­ques de cer­vesa, dis­cogràfiques i emis­so­res de ràdio. I, oh sor­presa, a Cata­lu­nya, a hores d'ara la cançó de l'estiu per­tany a Els Catar­res. Sí, aquells d'Oh Jen­ni­fer, la cançó d'amor entre un noi “més català que les anxo­ves de l'Escala” i una choni de Cas­tefa, que a Jordi Pujol li va sem­blar la gran metàfora de la Cata­lu­nya un sol poble.

Els Catar­res cor­rien el risc de ser un grup one-hit won­der, estre­lles d'un sol èxit. Però, afor­tu­na­da­ment, s'han anat superant amb uns dis­cos i uns direc­tes que des­pre­nen ener­gia i feli­ci­tat. Per tant, no és estrany que a l'estiu les seves cançons En peu de guerra i Estels al vent es dis­pu­tin el número 1 en la democràcia directa de la música. Estem tan trem­pats, els cata­lans, que escol­tem ver­sos musi­cals com el que diu “la teva mirada és el meu deto­nant, cre­mem la nit, l'amor en peu de guerra, tren­quem el llit, la vida ens puja al cap i ens esclata com un gran Big Bang”. I si no n'hi ha prou amb l'oda a tren­car llits, podeu can­tar “com una Jane per­duda en una selva, vas reconèixer el teu Tar­zan en mi”.

Aquest estiu serà de democràcia i molt calent, en l'apar­tat musi­cal. I la tar­dor serà de democràcia i molt calenta, en l'apar­tat polític. Si algú pen­sava que l'auge de l'inde­pen­den­tisme era un one-hit won­der, Raül Romeva ho con­jura amb el seu “anem a totes, cal que tot­hom enten­gui que això va de debò”. Serà una tar­dor d'Estels al vent i En peu de guerra. Serà una tar­dor d'un sol poble. I serà una tar­dor de trem­pera. Ho ha de ser. La clau de l'èxit és la d'Els Catar­res. Des­pen­dre ener­gia i feli­ci­tat.