Ara sí, ara no

En massa expo­si­ci­ons dels últims lus­tres l'espec­ta­dor marxa de la sala amb una sen­sació doble: o m'han pres per imbècil i això és una tocada de fla­bi­ols, o no he entès res i val més que em dedi­qui a llençar pedre­tes al riu. Però hi ha artis­tes que no només pen­sen en expres­sar les seves dèries de manera pública (i com més reca­ra­go­lada millor), sinó que, gene­ro­sos, tenen pre­sent el pos­si­ble espec­ta­dor futur i mal­den per comu­ni­car-li alguna cosa amb sen­tit. És el cas d'Andrés Siri, arqui­tecte argentí esta­blert a Girona que fins al 23 d'agost sor­prendrà l'espec­ta­dor amb la mos­tra Par­pe­lleig al Bòlit Cen­tre d'Art Con­tem­po­rani de la Ram­bla. Siri passa de la imatge pre­clara al bati­bull cris­pant en qüestió de segons, a base d'aclu­ca­des d'ull, de super­po­si­ci­ons en blanc i negre, i de l'edició musi­cal frenètica de Leo Siri. Enmig d'una atmos­fera que dansa entre el techno mini­mal i els orígens del cinema, par­tim del sol que tot ho crema quan la llum es fa geo­me­tria i metrònom. Sen­tim el cre­pi­tar del foc, la gota malaia, la màquina d'escriure, el clic del motor, els sons metàl·lics i els tam­bo­rins que rei­te­ren l'inter­rup­tor fins a la nàusea. La porta de pedra, les esca­les de la Cate­dral, les rajo­les de la plaça Inde­pendència, les parets del Call Jueu: esce­na­ris pas­sats pel sedàs de l'arqui­tec­tura geomètrica de Siri. For­mes impos­si­bles que des­co­brei­xen ros­tres ani­ma­lit­zats i bes­ti­o­les vege­ta­bles. La pressa con­tem­porània, l'ansiolític quo­tidià, el neguit i el doble, el movi­ment, la màscara i el crit. En defi­ni­tiva, el mons­tre que ens engo­leix a pas de gegant, escla­fant-nos la con­dició i menant-nos, ine­xo­ra­ble­ment, a la des­a­pa­rició. Al silenci. Només des del silenci podrà renéixer l'essència de la porta de pedra, les esca­les de la Cate­dral, les rajo­les de la plaça Inde­pendència, les parets del Call Jueu. I des de l'oasi, el llen­guatge sabrà, si més no, començar a dir. Gra­var el movi­ment, això és el cinema. La il·lusió de la revolta, la per­sistència en la retina, el domini de la llum, el cres­cendo de l'obra ben feta. Aquest és Andrés Siri. Visi­teu-lo!