Un sofà a la riba
No sense les CUP
No s'aconseguirà res que sigui sòlid i durador
Una de les persones més entenimentades de l'independentisme és l'escriptor Julià de Jòdar, que ha estat capaç –com a novel·lista i com a articulista– de fer un retrat agre, mordaç i precís de la perifèria de Barcelona, del paisatge i de les persones, de l'evolució dels costums, de la permanència de la corrupció i de les lluites de les classes obreres per redreçar el seu destí històric. En una reflexió de fa uns dies, De Jòdar va escriure sobre els punts de contacte entre la candidatura unitària del Junts pel Sí i la de les CUP, una organització en la qual ell milita. Deia que “es troben indissolublement lligades més enllà i per damunt dels pactes conjunturals en la necessitat de les classes mitjanes i treballadores de procurar-se un estat propi extraient la força de les seves contradiccions socials”. Em va semblar una anàlisi que, partint de les notables diferències que hi ha entre forces dispars, es centra no solament en l'avinentesa del lligam (un determinat lligam que cal estudiar) sinó en l'absoluta precarietat en què es trobaria el discurs sobiranista si prescindís d'una de les dues opcions. Aquesta és una de les claus més importants de les eleccions del 27-S: prendre consciència que la intervenció de les CUP és una condició sense la qual no es pot entendre el procés i sense la qual no hauríem arribat on som, com ha advertit Francesc Serès. El redreçament de l'opció independentista, sense embuts –aquest memorable “anem a totes” i la presa de posició sense subterfugis– imprimeix un caràcter històric als comicis, convertits –ara sí: per la posició dels uns i dels altres– en un plebiscit sense grisos. La dinàmica positiva i clarificadora de Junts pel Sí, emotiva i engrescadora, no hauria d'oblidar que sense les CUP –sense la seva radicalitat i el seu compromís social– no s'aconseguirà res que sigui sòlid i durador. “Contràriament”, com deia De Jòdar, “d'estat propi, no n'hi haurà”.