Reagrupaments
Que el moment és excepcional des de qualsevol punt de vista ho demostren els reagrupaments de tota mena que s'estan produint en les forces polítiques tant amb vista a les eleccions del 27 de setembre com pel que fa a les generals, es produeixin quan es produeixin aquestes, ja que el resultat de les primeres ni tan sols amb una contundent aposta per la independència evitaria alguna mena de maniobra ulterior en el terreny del legislatiu estatal.
Els tradicionals eixos de reflexió ideològica es veuran distorsionats per la necessitat de decidir (!) què ha de prevaldre en el moment culminant. La necessitat d'optar es dóna sobretot en els partits que es nodreixen de la confrontació, podríem dir, els més clarament plebiscitaris. Si en l'època del més gloriós Aznar es retroalimentaven PP i ERC, ara van acompanyats respectivament per Ciutadans i CDC. Aquests dos fronts lluiten sobre l'eix identitari, entenent o donant per suposat que és un cop determinada l'opció guanyadora d'aquesta pugna quan s'hauran de decidir els altres temes, l'esbiaix ideològic que hagi de prendre el nou estat. La diferència, però, entre un bàndol i l'altre és que PP i C's no estan disposats a reconèixer una altra victòria que la seva, és a dir, que sols entendran plebiscitàries les eleccions del 27-S si el resultat els dóna la raó. La qual cosa deslegitima molt més la seva posició que l'eventual incompliment de lleis que es pogués produir per part del seu contrincant en cas de guanyar la partida i no veure-ho reconegut. De fet, més benzina per a qui en altres circumstàncies preferiria la unió.
Al mig queden dues formacions polítiques que diuen no decidir-se: el PSC no vol formar part de cap front unionista, però ai!, sí que ho vol el PSOE. I UDC no vol tampoc jugar a la confrontació, que divideix el seu cor entre el catalanisme i un statu quo on sempre s'ha lluït, però ha hagut de dir que no anirà a la manifestació de l'11 de Setembre, perquè no és temps de grisos, el color de la realitat, convenient per a la gestió quotidiana, poc de moda ara.
Però el secessionisme juga també una partida tant o més incerta que la independència. Es tracta de la revolta social atiada per la crisi i el deteriorament de les condicions de vida de la gent; en un context de penúria és versemblant plantejar-se la supervivència com la vertadera prioritat, i ben difícil fer veure que la travessia en el desert que pot significar conquerir un estat propi hagi de passar al davant. Potser per això s'ha produït aquesta mena de sub-front electoral, on lluiten Podem (curiosament aquí unit a l'únic partit ambigu que no s'ha esquinçat per la qüestió identitària) i la CUP: juguen sobre el mateix tauler, aquests sí que defugint els pactes ideològics contra natura, a veure què engresca més: empipar l'establishment català i dinamitar el procés (Podem és també el perillós submarí atiat per mitjans de comunicació estatals sobre les vel·leïtats secessionistes) o empipar a la vegada tot l'establishment (la CUP és el partit antisistema que concita més animadversions, les d'aquí i les d'enllà).
Des d'aquesta perspectiva, per enèsima vegada el lideratge del President sorprèn. Cert és que com tots els que veritablement ho són, sols en podrem avaluar la missió i la visió des del futur. Però veient com altre cop el que semblava impossible s'ha produït (una quasi única llista, una llista amb polítics, una llista on ell hi és...), donant resposta a l'únic clam, el d'unitat, que per no ser- hi havia aconseguit apaivagar els ànims d'una visible i contundent part de l'independentisme, no tinc dubtes, i torno a l'inici, que per múltiples motius, reagrupaments inversemblants avisen que el moment és singular. Tant de bo la gestió n'estigui a l'altura.
