L'ancianitat generosa i Mercè Huerta
Endreço el recordatori de mort de la pintora Mercè Huerta, muller del periodista, advocat i escriptor Narcís-Jordi Aragó, amb qui compartia la presidència d'honor de la Fundació Rafael Masó de Girona. Sóc dels qui acostumen a passar pàgina a les necrològiques i que rarament remenen al calaix on es guarden aquesta mena de records. Però el de la Mercè m'agrada perquè s'hi veu la imatge d'un balcó obert al carrer, un test i un arbre dibuixats amb un traç essencial, molt net, que s'identifica de seguida amb l'estil d'aquesta artista, similar al de la seva vida. El guardo, per tant, amb agraïment. I com passa sovint, quan es conserva un record n'apareix un altre que sol anar associat al sentiment que ens l'ha fet salvar de l'oblit.
M'ha vingut al cap la pel·lícula En el estanque dorado de Katharine Hepburn i Henry Fonda, que interpreten una parella d'ancians que estiuegen a Golden Pond, on poden barquejar en un estany idíl·lic, i on intenten també redreçar la relació perduda amb la filla gran –en aquest cas, l'actriu Jane Fonda– que no s'avé gens amb el pare. D'alguna manera aquests personatges cinematogràfics constel·len la família, a través d'una mena de psicoteràpia sistèmica de les que avui dia s'apliquen per treure a la llum dinàmiques que causen patiment i per desenquistar situacions familiars més o menys traumàtiques.
En algun lloc he llegit que un 70% dels problemes psicològics que ens afecten provenen de la relació familiar que tenim, la que hem rebut i la que aconseguim establir. Potser sí que cada família és una constel·lació que segueix unes determinades lleis d'atracció, i on estrelles, planetes i satèl·lits s'han d'anar posant al seu lloc, per evitar col·lisions indesitjades. La ficció de la història cinematogràfica que deia s'apropa molt a la quotidianitat, a l'estira-i-arronsa continu que tensa les famílies, en un acordió de proximitats i d'allunyaments. I és freqüent que a la darrera etapa de la vida, les persones sentim la necessitat de fer les paus amb els actors familiars, d'una manera imperiosa, per preparar un comiat que no podem evitar. Als trenta anys, als quaranta, fins i tot als cinquanta hem anat remant amb mar arrissada, marejol, fins i tot amb mala mar, fent l'aprenentatge de navegació emocional que exigeixen les relacions humanes i que sempre ens té tan ocupats. Amb la parella, amb els fills, amb els propis germans i pares.
Després ve l'edat alentida, la que destorba més a la societat de la pressa i de la productivitat. I apareix la pregunta de què en fem dels més grans de 60? De fet, ja a partir dels 50 circulen uns quants prejudicis excessius sobre l'edat; es recrimina l'envelliment de les plantilles amb plantejaments o idees que no sempre són certes, com ara que a una certa edat ja no es pot aprendre o és impossible canviar. Pot ser cert només en part; depèn molt de les persones. L'experiència del sènior pot ajudar a transmetre la cultura i els valors de l'art, i fins i tot determinades actituds de cooperació a les empreses. Hi ha persones, com la Mercè Huerta, que es mantenen permanentment actives i que estan compromeses amb el seu entorn social fins al darrer moment. Persones facilitadores que han sabut crear el seu propi estany daurat i que s'han fet admirables i estimades per tothom.
