La gestió dels escenaris

A mesura que s'acosta el 27-S, tal com era pre­vi­si­ble, els ànims s'encres­pen, i es pre­veu una enca­bri­tada gene­ral quan, com va dir Cèsar, les sorts esti­guin tira­des. S'espe­cula àmpli­a­ment sobre les pla­gues bíbli­ques –la imatge no és meva– que espe­ren als cata­lans en gene­ral i a la classe política en par­ti­cu­lar: procés judi­cial al pre­si­dent i a les dues con­se­lle­res impli­ca­des en el 9-N, sus­pensió de l'auto­no­mia i inter­venció de l'estat cen­tral començant per les for­ces de segu­re­tat, con­demna i ostra­cisme des d'Europa i les ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals, etcètera. Curi­o­sa­ment –i en part afa­la­ga­do­ra­ment– tot això par­teix del supòsit que els inde­pen­den­tis­tes gua­nya­ran les elec­ci­ons. La cul­tura i el back­ground democràtics de l'Espa­nya pro­funda –o sigui, de la seva casta diri­gent, inclo­sos els qui es tenen a si matei­xos pel súmmum del pro­gres­sisme– es veu que impos­si­bi­lita dis­tin­gir entre el propòsit polític i el resul­tat mate­ri­a­lit­zat pels votants, perquè en la tra­dició pròpia no està arre­lat el cos­tum de fer el pre­cep­tiu recor­re­gut elec­to­ral d'una cosa a l'altra.

Diver­sos ava­tars del llamp de Zeus
ens espe­ren si gua­nya el sobi­ra­nisme, però si no gua­nya serà molt pit­jor, perquè serà inter­pre­tat com una victòria seva, i ja hauríem de saber en quins ter­mes pri­ma­ris i mili­tars les inter­pre­ten i les ges­ti­o­nen a Madrid, amb el Vae Vic­tis! per ense­nya. Ho he dit més d'un cop: no ens han enviat els tancs perquè no poden, perquè estan sota el con­trol de l'OTAN. Com que no poden enviar l'exèrcit, envien els jut­ges i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Inten­tar una solució política ni se'ls acut, perquè queda fora del seu ADN. Vèncer és anor­rear per sem­pre més.

Si es per­den aques­tes elec­ci­ons serà com si s'hagués per­dut una guerra: l'ene­mic, o sigui, els cata­lans, seran des­truïts. Hi haurà via lliure per fer el que es vul­gui amb els pres­su­pos­tos, amb la fis­ca­li­tat i –ja no diguem– amb la con­si­de­ració i l'ús del català.

Tot això tin­dria una solució: gua­nyar les elec­ci­ons. Dic tin­dria perquè no estic segur que s'hi esti­gui a temps, atès que rema­ta­da­ment mala­ment s'han por­tat les coses els últims temps: amb tota la raó del món, a la ciu­ta­da­nia no li agrada que davant del repte històric –i l'adjec­tiu no és un tòpic–, en lloc de mirar el nou món, els qua­tre pela­ca­nyes de torn per­din mesos bara­llant-se pel color de la moqueta o per si tu seus aquí i jo allà.

Sigui com sigui, som on som i amb això cal bre­gar, ara ja per una pura qüestió de super­vivència: atès a més que gua­nyar vol dir fer-ho amb una clare­dat incon­tes­ta­ble, sense esclet­xes per on el pela­ca­nyes de l'altra banda no pugui dir que no hi ha majo­ria abso­luta, que hi és de dipu­tats però no de vots.

Apunto d'imme­di­a­tesa dos fac­tors:
que la inde­pendència no es per­cebi al marge de la solució de les qüesti­ons can­dents –atur, crisi, mal finançament, cor­rupció, menys­te­ni­ment de la ciu­ta­da­nia, des­ga­vell admi­nis­tra­tiu–, sinó subs­tan­ci­al­ment iden­ti­fi­cada amb la solució: de fet, els últims cinc anys l'inde­pen­den­tisme ha cres­cut com a res­posta a tot això, i l'argu­ment prin­ci­pal de l'uni­o­nisme com­pul­siu és que el govern pro­pi­cia la sobi­ra­nia men­tre que oblida “els pro­ble­mes reals”. Cal que el votant vegi un pla polític clar, con­cret, amb res­pos­tes al des­ga­vell social, i pos­si­ble.

L'altra qüestió recur­rent és la de la uni­tat. Quina majo­ria elec­to­ral repre­senta la “llista”? És sufi­ci­ent la presència d'en Romeva per remar­car-ne la trans­ver­sa­li­tat social? Per què les CUP no hi són? És real el des­a­cord ofi­cial fet públic sobre la presència o no del pre­si­dent a la llista, o s'ha fet per opti­mit­zar el vot? M'agra­da­ria que les CUP hagues­sin que­dat fora en vir­tut d'un pacte, per evi­tar per­dre el vot dels qui estan tan cre­mats amb el sis­tema que se sen­ten física­ment incapaços de votar en Mas, per evi­tar que se'n vagin a Podem (o com se n'acabi dient), i que el pacte poste­lec­to­ral in pec­tore esti­gui encar­ri­lat. És clar que això pres­su­posa uns pes­quis que els diri­gents en marxa, em sap greu haver-ho de dir, fins ara no han mos­trat de forma gaire pròdiga.