Peppone

En la meva joven­tut, fa una pila d'anys, des­co­brir l'obra de Gio­vanni Gua­reschi fou un regal, quan expres­sava la con­tra­dicció d'una con­tin­guda admi­ració mútua d'un capellà catòlic i un alcalde comu­nista, en una ima­ginària població rural pro­pera a la roja Bolo­nya. La lec­tura era una immersió en la sen­zi­lla rea­li­tat que envolta tra­di­ci­ons i ide­o­lo­gies, on la lògica imposa les seves raons per sobre de supo­sats valors sublims, encara no demos­trats.

Deu estar bé que el govern de Bar­ce­lona recordi que som en una soci­e­tat laica i, com a tal, el pro­grama de les Fes­tes de la Mercè perdrà l'ofici patro­nal, que es con­ver­tirà en un acte pri­vat sense assistència de les auto­ri­tats. Cada cosa al seu lloc, diu l'alcal­dessa, tot i que es tracta d'unes fes­tes lli­ga­des a una referència reli­gi­osa, com ho són la majo­ria de fes­tes majors del país. Superat el com­po­nent de fe i reli­gi­o­si­tat, també cal superar el com­po­nent tra­di­ci­o­nal i fins, pot­ser, el cul­tu­ral, quan la tra­dició mana sobre cas­te­llers, bèsties de foc i balls de festa. Tot al seu lloc i, com escri­via l'amic Vicent Sanc­his fa un parell de dies a aquest mateix diari, hau­rem de recor­dar l'experiència de Robes­pi­erre i la Revo­lució Fran­cesa.

Al meu poble també tenim festa major per la Verge d'Agost i les auto­ri­tats fan cap a l'ofici de festa, en què, per cert, els gegants de la ciu­tat entren a l'església per fer l'ofrena a la patrona. Ara, que gover­nen les esquer­res alter­na­ti­ves, deuen con­si­de­rar que s'ha aca­bat la presència ofi­cial i el comú farà cam­pana. Em sem­bla bé, quan la nova política arra­cona la vella. Però, la set­mana pas­sada, al final del Ramadà, el govern muni­ci­pal no faltà al tren­ca­ment del dejuni i acom­panyà la comu­ni­tat musul­mana en tota la festa. Laïcisme?, nor­ma­li­tat?, greu­ges com­pa­ra­tius? Només pre­gun­tes.

No crec que Ada Colau ni l'alcal­dessa del meu poble siguin noves ver­si­ons de Pep­pone, ni tan sols que Martínez Sis­tach es pugui com­pa­rar amb Don Camilo, però la rea­li­tat del comú és força com­plexa. Ens caldrà retor­nar velles lec­tu­res i inten­tar res­pos­tes con­vin­cents o, almenys, accep­ta­bles.