El turisme és necessari

En aquests moments en què tot just hem pas­sat l'equa­dor de l'exer­cici pot­ser serà oportú de for­mu­lar algu­nes con­clu­si­ons sobre la situ­ació en què ens tro­bem i les pers­pec­ti­ves que ens reservi el futur imme­diat. Hem vis­cut l'epi­sodi de Grècia i de com la troica ha hagut de parar el cop amb l'esforç man­co­mu­nat de la UE, l'FMI i el BCE, que han fet pos­si­ble la reo­ber­tura de la borsa d'Ate­nes (amb unes pèrdues del 20%). La mateixa Grècia del cor­ra­lito que es troba ara amb 700.000 immi­grants irre­gu­lars que són una impor­tant con­tri­bució a l'arri­bada mas­siva de per­so­nes des­es­pe­ra­des que fan cua al pas de Calais per colar-se a la Gran Bre­ta­nya i que es pen­sen que tot Europa pot ser una gran illa de Lam­pe­dusa men­tre no pot ni pagar les pen­si­ons dels seus jubi­lats, ni el seu estat del benes­tar. Després ha apa­re­gut la Xina amb la cai­guda de la seva borsa i les pèrdues de molts mili­ons de ciu­ta­dans que no són pre­ci­sa­ment mili­o­na­ris, sinó petits i mit­jans inver­si­o­nis­tes. Sobre la segona potència mun­dial, que quan passa de créixer un 10% a un 7% pot lesi­o­nar els interes­sos, com ja ha pas­sat, per exem­ple, dels expor­ta­dors de coure, el premi Nobel d'Eco­no­mia Krug­man ha adver­tit que podria aca­bar fent un pet com una gla. I, men­tres­tant, les clas­ses mit­ja­nes d'Europa se sen­ten amenaçades, crei­xen les desi­gual­tats i, en vir­tut de la glo­ba­lit­zació, estem pas­sant de l'estan­ca­ment japonès a la pèrdua de dina­misme gene­ra­lit­zat. Al mig de tot això, se sen­ten veus de pro­testa con­tra el turisme com si no fos un pal·lia­tiu dels pro­ble­mes més com­pli­cats.

En rea­li­tat, hi ha fenòmens molt posi­tius en aquest ter­reny que s'hau­rien de valo­rar més posi­ti­va­ment. A Cata­lu­nya, pri­mera regió turística d'Europa, i con­cre­ta­ment al port de Bar­ce­lona, ens hem con­ver­tit en la pri­mera des­ti­nació euro­pea de turisme de cre­uers, un feno­men que ha res­sus­ci­tat les dras­sa­nes on es cons­tru­ei­xen els vai­xells de pas­sat­gers. La cosa va començar ara fa 175 anys quan el 1840 la Cunard va inau­gu­rar amb el Bri­tan­nia el tràfic de pas­sat­gers transatlàntics des de Liver­pool, tal com ara ha publi­cat Ian Thom­son. El 1961 es va posar en ser­vei el Queen Eli­sa­beth, de 83.000 tones. Per donar una idea de les dimen­si­ons, al Queen Mary II hi havia 1.200 emple­ats, la lli­bre­ria més gran del món i una sala mortuòria. Però quan jo vaig aga­far un avió per pri­mera vegada a la meva vida, el 1960, la cosa ja anava a la baixa i s'anun­ci­ava l'era dels jum­bos i jo em vaig estre­nar amb un Bar­ce­lona-Nova York, un bateig aeronàutic que no era l'esca­pada a Mallorca i que reflec­tia la manera de viat­jar i de por­tar el cor­reu a par­tir dels anys sei­xanta. I és ara que assis­tim a la renai­xença dels vai­xells pura­ment de cre­uer turístic. Als tres ports de Flo­rida, s'hi con­cen­tra la màxima afluència de cre­uers i con­tri­bu­ei­xen a l'èxit de la ciu­tat, que, junt amb Nova York i Las Vegas, és un dels prin­ci­pals cen­tres turístics i de pros­pe­ri­tat dels EUA. A Europa, hi domi­nem nosal­tres i fins i tot una empresa cata­lana té adju­di­cada la gestió dels cre­uers a Sin­ga­pur.

En aquests últims anys, Las Vegas s'havia ador­mit i va ser neces­sari un revul­siu. A la capi­tal del joc de Nevada, un empre­sari xinès hi va cons­truir una mun­ta­nya evo­ca­dora de la cul­tura inca per ven­dre-hi man­si­ons amb vis­tes al desert, d'una banda, i al cen­tre de les baca­nals, d'una altra banda. I d'aquesta manera la ciu­tat dels casi­nos ha recu­pe­rat llocs de tre­ball, riquesa i habi­tat­ges. I el motor del crei­xe­ment ha estat el turisme que, d'altres, amb mio­pia, menys­preen. A l'Strip s'han superat amb escreix les xifres d'abans de la crisi i aquesta mena de mira­cles solen tenir pro­ta­go­nis­tes sovint dis­crets que els han fet pos­si­bles. Per exem­ple, en el tema dels cre­uers de Bar­ce­lona, a part de les suc­ces­si­ves auto­ri­tats portuàries, hi ha hagut un per­so­natge que té una gran part del mèrit. És Car­les Domingo, que en l'empresa de Tráficos Por­tu­a­rios ja va ser deci­siu en la intro­ducció dels con­tai­ners quan els anys 62/63 jo me'l tro­bava pre­nent cafè al pas­seig de Colom-plaça Medi­na­celi amb la revista navi­li­era El Vigía a sota el braç. Després va pre­si­dir fili­als de mul­ti­na­ci­o­nals de mate­rial elèctric i la patro­nal espa­nyola del sec­tor i, final­ment, va tor­nar al port per ges­ti­o­nar amb gran èxit el tema dels cre­uers. Em per­me­tran de retre-li un home­natge d'admi­ració i de res­pecte per la seva obra. I que ens dei­xin fer créixer el turisme, car­tera que vaig tenir en el pri­mer govern de la Gene­ra­li­tat. Sé de què parlo.