‘Shorts'

Aquest estiu hi ha dos temes que fan bullir els maldecaps del país, i com que tots sabem de què es tracta –la independència, com és obvi, en primer lloc–, podem per fi abordar l'altre assumpte, que no és altre que els pantalonets minvants de les jovenetes. Fa uns quants anys que això només ha fet que escurçar-se. Surtin vostès al carrer, passegin per qualsevol rambla ombrejada, facin cua per un cucurutxo de gelat de taronja i mirin-ho bé: aquí ha passat alguna cosa digna d'estudi. Cada cop hi ha menys tela amb què treballar, i cada any la porció de cama és més visible, fins al punt de poder parlar ja d'unes anques a l'aire. ¿Què ha passat? ¿Per què de sobte a tothom li ha vingut de gust mostrar les galtes del cul, aquella rebava inferior i tendríssima? Hi ha qui té sort i va ensenyant una carn tibant i daurada i un punt inquietant, però també hi ha qui té menys fortuna, i l'exhibició d'epidermis demanaria una mica de control, perquè hi ha pells, pelleringues i sacs de patates amb grell inaguantables. Senyoretes, hi ha coses que faríem bé de reservar per a la tardor o per a la sensualitat amb més confiança. No tothom pot mostrar el cul, encara que tampoc no ho hauria de fer ningú en públic, almenys si es fa per un motiu tan espuri com ho és la moda o la provocació més arrossegada. Jo sóc partidari de no anar amb el cul a l'aire. Sóc (m'heu d'entendre) fervent admirador d'aquest corrent absurd, ho dic amb un instint de fera als ulls, però el moralista que porto a dins us demana que no feu el ridícul, encara que sigui un ridícul perfectament rodó, suau i formós i amb algunes traces de tendra immortalitat. La Ben Plantada amb shorts s'ha fet la madona de l'agost, aquest agost tan ple d'esperes, d'esperances polítiques i de nits amb una basca que ofega els més valents, agost de postes de sol amb aquell coloret de galta de cul quan hom no s'ha sabut posar la crema adequada. Hem d'anar aprenent a no mostrar la contraportada.