opinió
Convivència a la Costa Brava
són històries
que escampen
les males llengües
Consti que no m'ho crec. Ho anoto només per si els fets tenen algun fonament.
Resulta que l'Ajuntament de Castelló d'Empúries té una llicenciada en dret a la seva plantilla. Aquesta senyora té una casa amb jardí i probablement piscina molt a prop del nucli urbà. Una tarda del juliol passat, com que feia calor –això sí que m'ho crec–, havia fet una capbussada i estava al jardí. De cop, veu un home d'aspecte nord-africà que surt de la casa i es dirigeix cap a la porta exterior. Té un moment de dubte. És algú conegut que la busca? No gosa cridar-lo per aclarir les coses. El desconegut ja és fora abans que reaccioni. Va cap a la casa per mirar d'entendre què ha passat. No hi ha cap porta oberta, no han robat res, tot està bé.
Es tranquil·litza. Però al cap d'un parell de dies, també quan és a la piscina, torna a veure el visitant que surt del domicili i desapareix carrer enllà. Ara comença a pensar que estan prenent vistes per entrar-li a robar. No seria pas gaire estrany. Recorda moltes altres situacions de veïns o coneguts que han sigut visitats a deshora, amb mals resultats. Abans de pensar-hi gaire, ja està vestida, ja ha pujat al cotxe i ja es dirigeix a Empuriabrava, on coneix –la seva relació amb la justícia li ho facilita– el domicili d'un dels líders del grup que més s'avindria a les característiques dels seus visitants. El troba. Es coneixen, és clar. Li diu “fes el favors de venir amb mi”, i el fa pujar al cotxe.
No tinc constància del que es van dir pel camí, que tampoc és gaire llarg, des de la zona dels canals fins a la vila vella. No té importància. El vehicle s'atura just davant la casa de l'advocada. Llavors li diu:
–Mira, aquesta és la meva casa. Vull viure tranquil·la, de manera que fes el que hagis de fer perquè no em visitin els lladres que tu coneguis. (No us puc garantir que les paraules fossin exactament aquestes, però el seu sentit anava en aquesta direcció).
–Estigui tranquil·la. De cap manera ningú gosaria entrar aquí. Mai, escolti, mai.
–Com que mai? Fa dos dies em va entrar un individu, i avui un altre. Encara no fa una hora que era al meu jardí.
L'home es mostra sincerament indignat. Com és possible? Si tots saben que no s'ha d'entrar mai a les cases del poble. La part històrica de Castelló no es pot tocar. Empuriabrava és diferent, és clar. Però Castelló de cap manera.
La meva font, que la prudència necessària no em permet explicitar, acaba informant-me que és conegut pel rodal que d'Empuriabrava –i potser de poblets costaners pròxims– en surt de tant en tant un carregament –la font diu un contenidor– de gènere robat cap a mercats del
Marroc.
És clar que, vés a saber, potser només són històries que escampen les males llengües.