Posem que sí

Posem que sí; posem que el dia de les elec­ci­ons les for­ma­ci­ons que pro­pug­nen nítida­ment la con­questa de la inde­pendència tri­om­fen acla­pa­ra­do­ra­ment, obte­nen un resul­tat d'escan­da­losa majo­ria. Durant els escru­ti­nis ja es veia créixer el compte favo­ra­ble a la velo­ci­tat d'un tsu­nami. No és el conte de la lle­tera, pot ben suc­ceir. Enten­guin-me bé, lec­tors, un resul­tat que ni els més opti­mis­tes hau­rien pre­vist ni ima­gi­nat. Ja el tenim, les elec­ci­ons al Par­la­ment català donen com a fruit un cabàs sobre­ei­xi­dor de dipu­tats/des sepa­ra­tis­tes i una tor­ren­tada de vots. Fins i tot al cin­turó ver­mell del Cap i Casal. Qui en dóna més?

Es cons­ti­tu­eix el Par­la­ment, els der­ro­tats ocu­pen sor­ruts els seti­als, els gua­nya­dors som­ri­uen només lleu­ge­ra­ment, perquè saben que els cau molta feina a sobre i s'hi han de posar de seguida. S'ele­geix el Pre­si­dent/ta del govern de la Gene­ra­li­tat, men­tre espe­rem dotar el país del règim no monàrquic que havíem somiat i que els car­tells de les dar­re­res mani­fes­ta­ci­ons repe­tien: “Gua­nyem la República Cata­lana”. Somni de Macià i de Com­panys.

Molt bé, molt rebé. Sem­bla que anem per bon camí. Alguns sor­ne­guers pen­sen que això encara pot aca­bar com el conte de la lle­tera. Esti­guin tran­quils, que fa mesos i mesos que estem tre­ba­llant per mun­tar les infra­es­truc­tu­res d'estat, els marcs per a pres­su­pos­tos, que hem pres tota mena de mesu­res, i ara pot­ser aquells de Madrid obri­ran els ulls i hi veu­ran clar.

Jo no sé, ni ningú, si el nus es des­farà per con­versa o per DUI. Però arriba l'hora de l'alli­be­ra­ment. I es pro­du­eix l'esclat d'ale­gria, la boge­ria de la cele­bració, i...

Hem pen­sat com ens sen­tiríem, de debò, de tras­bal­sats, si acon­seguíssim allò que el capità Romeva diu que de cap manera no ens hem de dei­xar esca­par? Ens ima­gi­nem de debò un país inde­pen­dent? Con­cen­trem-nos-hi: un estat amb una única poli­cia, els Mos­sos, amb una única llen­gua ofi­cial, la pròpia, una sola ban­dera, ali­ne­ada endemés a Brus­sel·les amb totes les altres de la UE; uns ser­veis públics que tenen ori­gen en el govern català i es des­ple­guen a bene­fici de la comu­ni­tat, un ense­nya­ment dis­se­nyat des de la filo­so­fia pròpia, seguint una tra­dició d'excel·lència pedagògica acre­di­tadíssima: uns pres­su­pos­tos esta­tals que encai­xen amb les neces­si­tats reals i seguei­xen les pri­o­ri­tats més exqui­si­des. Amb jut­jats on se cele­bren les cau­ses en català un comerç equi­li­brat entre grans fir­mes i empre­ses fami­li­ars, un cinema sem­pre doblat –o sub­ti­tu­lat– en català, uns pas­sa­ports redac­tats en català i anglès, un DNI propi, uns aero­ports regits per l'Auto­ri­tat Aeronàutica Cata­lana, amb línies inter­con­ti­nen­tals sense limi­ta­ci­ons, una llei de cos­tes i de pesca per nosal­tres empes­cada, una política hidràulica i energètica pròpia, unes rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals ober­tes, amb ambai­xa­des cata­la­nes, uns fer­ro­car­rils de roda­lies en xarxa sufi­ci­ent i àgil, sense tants TGV. Un cor­re­dor medi­ter­rani que espe­ren des d'Anda­lu­sia fins a la Cata­lu­nya Nord. Unes auto­pis­tes camí de la gratuïtat.

No ens caldrà sor­tir a l'estran­ger i expli­car allò que en dic la pri­mera lliçó, que som només cata­lans (Cata­lans? Alors vous êtes espagnols?): ja ho diran els papers d'iden­ti­fi­cació. Quan es tenen papers pro­pis hom s'autoi­den­ti­fica amb més orgull. En Pedrolo deia que, malau­ra­da­ment, érem “a casa amb papers fal­sos”. El millor de tot aquest somni, si es fa rea­li­tat, serà la sen­sació de viure rela­xats, sense haver de defen­sar-se a cada moment de les flet­xes de l'adversa for­tuna, de Ham­let. No serà el conte de la lle­tera; s'haurà aca­bat la mala llet.