La columna
N'Eichmann
Aquest any ha vist el 70è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, un camp d'extermini i de treballs forçats que continuava la feina principal de Chelmno, Majdanek, Belzec, Sobibor i Treblinka: l'eliminació física dels jueus d'Europa. En parlar del Xoà, molta gent, alguns comentaristes catalans inclosos, sol recórrer automàticament al llibre Eichmann in Jerusalem de Hannah Arendt, la qual –havent observat, el 1961, el judici a l'home que havia organitzat el transport d'uns tres milions de persones a les cambres de gas– conclou que no cal tenir cap ideologia per participar en un crim d'aquesta magnitud, sinó una senzilla propensió banal a dir “sí, senyor” quan es rebi l'ordre que sigui. Una idea reforçada pel mateix Eichmann, que insistia al fiscal israelià que ell no era sinó una petita peça apolítica del mecanisme mortífer de l'Holocaust. Aquesta noció –que les atrocitats a gran escala són obra de persones normals (i obedients i banals)– ha estat, durant mig segle, acceptada per gairebé tothom que s'hagi preguntat com és que l'Holocaust va poder tenir lloc. Ara, però, la historiadora alemanya Bettina Stangneth ha demostrat que lluny de ser un buròcrata bla, Eichmann era un ideòleg antisemita impenitent. La prova n'és una sèrie de converses gravades –i acabades d'analitzar– que Eichmann va mantenir amb una colla de fugitius nazis a l'Argentina, als anys 50. Aquests volien que ell confirmés una teoria que aleshores entusiasmava molts nazis retirats: que les xifres de morts a l'Holocaust havien estat exagerades pels mateixos jueus perquè aquests poguessin aconseguir un estat propi. Eichmann, però, no només els va confirmar que les xifres eren correctes sinó que va afegir: “Si haguéssim matat 10,3 milions de jueus [o sigui, tots els jueus europeus] hauria quedat content, hauria dit molt bé, hem destruït un enemic.” Stangneth, doncs, afirma que Eichmann era ideològic. I que els assassins de masses en general solen ser-ho. I que el mal és tot menys banal.
