Lladres

Ho hem de dir amb totes les lletres i sense vergonya. No cal anar amb embuts. “Espanya ens roba” ha quedat curt. Clar i català: són lladres i han estat lladres des de fa més de tres-cents anys. Encara que la diputada del PP Dolors Montserrat s'esgargamelli dient que els nous pressupostos generals de l'Estat són la cinquena meravella del món per a Catalunya, tot és pura retòrica i mentida. A més, té la santa barra d'afirmar que cal “desmuntar el victimisme independentista” perquè els pressupostos “demostren que Espanya no ens roba; Espanya ens finança, perquè inverteix a Catalunya i aposta per les prioritats”. D'això, a casa meva, se'n diu cinisme.

El robatori comès durant anys per l'Estat ha estat denunciat i desmuntat manta vegades del dret i del revés per grans economistes. Prou de marejar la perdiu. Per no parlar de totes les obres pressupostades a Catalunya que no s'arriben a fer i que ells compten com a diners donats, tot i que no s'hagin arribat a gastar mai. O un exemple de germanor interterritorial que a la senyora Montserrat li va passar per alt. Aportacions directes de l'Estat en els pressupostos de l'any que ve: 97 milions a quatre equipaments culturals de Madrid; 11,5 milions a nou equipaments culturals de Barcelona. Tot molt solidari.

Repassem la història, que sempre va bé. Després de la derrota del 1714 una allau d'impostos va caure sobre les terres catalanes. Una contribució exagerada per mantenir els exèrcits borbònics anomenada quinzenada i el famós cadastre (el personal, el de guanys i el reial, de béns immobles, que encara dura i que hauria de ser el primer de caure quan siguem independents). “Catàstrofe”, en deia la gent. A més dels impostos antics que es mantenien. Segons els testimonis de l'època, la situació va ser veritablement terrible: gent que s'ho malvenia tot o emigrava per sobreviure o anava a la garjola si no pagava.

Una de les primeres queixes formals sobre l'espoli fiscal de l'Estat contra Catalunya ve de la mà de Ramon Llàtzer de Dou, el jurista, capellà i diputat provincial de Catalunya a les famoses i unionistes Corts de Cadis. El 1822 va publicar una obra que va portar moltes controvèrsies: Equivalencia del catastro de Cataluña con las rentas provinciales de Castilla, on defensava que des del 1714 Catalunya havia contribuït molt més en tributs a la corona que no pas Castella.

El 1896, el pedagog Francesc Flos i Calcat escriu en la seva Geografia de Catalunya, basant-se en dades de l'Estat del 1888 al 1890 extretes de l'Estadística administrativa de la contribución industrial y del comercio, que en impostos, aquells anys, cada espanyol no català pagava 2,08 pessetes. Cada català, 4'78 pessetes. Altres dades: impostos anuals sobre el comerç intern: cada espanyol no català pagava 5,17 pessetes. Cada català, 26,54. El mateix Flos i Calcat denuncia la situació i es queixa que altres regions visquin de subvencions i hagin construït ports, el Teatro Real o l'hipòdrom de Madrid amb els diners dels catalans. És més, acusa Espanya de fer córrer que ja érem prou rics i d'inventar-se una frase que ha fet fortuna: “Pide más que un catalán.” Això era l'any 1896. Què ha canviat? Per cert, cap d'aquests
dos personatges citats era independentista.

Són petits records del gran saqueig
i lladronici que ha patit Catalunya i també la resta dels Països Catalans durant segles. Ha estat més que un espoli. Ha estat una destrucció pensada i volguda de tota una nació. Patrimoni ancestral enderrocat, símbols desfets, llengua perseguida i butxaca rapinyada.

Si ens declarem independents i hem de passar comptes, i ens hem de carregar amb una part del deute espanyol, no oblidem pas aquests més de tres-cents anys que fa que afluixem la mosca. Resumint, a part de pocavergonyes, són lladres. I els ho hem de dir ben alt, a la cara, amb arguments i sense prendre ni fer mal. En conseqüència, les paraules següents que caldrà dir a tota la llopada de l'Estat són “passi-ho bé; ja ens hem vist prou!”.