Així no es pot

Abans de res vull dir que sento un gran res­pecte no només per Lluís Rabell, sinó també per tot el que ha repre­sen­tat. Fins i tot, vol­dria creure que tant ell com la gent que l'acom­pa­nya en aquest pro­jecte ano­me­nat Cata­lu­nya Sí que es Pot estan cri­dats a jugar un paper des­ta­cat en la cons­trucció d'un nou país on la justícia social i la igual­tat d'opor­tu­ni­tats no siguin parau­les bui­des. Un nou país, una nova República Cata­lana, que sigui impla­ca­ble amb la cor­rupció i amb els abu­sos del poder. Pot­ser per això m'ha empre­nyat tant (sí, empre­nyat!) que en les dar­re­res set­ma­nes Lluís Rabell hagi can­viat de dis­curs. I no pre­ci­sa­ment per millo­rar! Pro­veu de sen­tir-lo par­lar ara amb els ulls tan­cats i us sem­blarà que qui us alliçona no és aquell valent repre­sen­tant veïnal, ni aquell mili­tant de pedra picada, sinó qual­se­vol diri­gent de l'esquerra domes­ti­cada, aque­lla que ja va hipo­te­car el nos­tre futur en els anys de la Tran­sició. Sen­tir com un mem­bre de l'ano­me­nada nova esquerra torna a treure del vell bar­ret de copa la vella recepta de l'acord impos­si­ble amb la vella Espa­nya fa fere­dat.
I sen­tir-li afir­mar que “si no hem pogut fer un referèndum, menys encara podrem fer la inde­pendència”, ens ajuda a cons­ta­tar com de con­ser­va­dora, resig­nada i poruga pot ser una esquerra que obvia que la inde­pendència no és una fina­li­tat en si mateixa sinó l'ins­tru­ment que ens ha de per­me­tre can­viar-ho tot. Si tot­hom hagués fet cas del que ara ens pro­posa Lluís Rabell, Rosa Parks hau­ria mort de vella asse­guda a la cua d'aquell autobús de Mont­go­mery on els negres eren vexats dia sí dia també a causa d'una llei injusta. Si tot­hom hagués estat tan con­for­mista, sufra­gis­tes com Emme­line Pank­hurst s'hau­rien que­dat a casa fent gale­tes i
bevent te en lloc de recla­mar el vot de
les dones con­tra la llei injusta que les mar­gi­nava.