CIE

L'opinió pública euro­pea assis­teix com cada estiu a l'espec­ta­cle dels governs dels països de la Unió per ges­ti­o­nar l'arri­bada mas­siva d'immi­grants a les seves cos­tes. Aquest estiu ha tocat Calais, on 3.000 éssers humans han acam­pat en con­di­ci­ons peno­ses per cre­uar l'Eurotúnel. I ha tocat Grècia, i més con­cre­ta­ment l'illa de Les­bos, però també Kos, Kios, Samos i Leros, on des del gener han arri­bat del mar 124.000 immi­grants. El des­go­vern a Líbia i la guerra de Síria, a més dels con­ti­nu­ats nau­fra­gis a la ruta cen­tre del Medi­ter­rani, han fet aug­men­tar el nom­bre d'immi­grants que arri­ben a Grècia un 750%. L'ONU ha recla­mat acci­ons. I tot­hom ha cri­ti­cat David Came­ron per haver-ho con­si­de­rat una “plaga”. A Espa­nya, la ver­go­nya és cons­tant pel filat amb gani­ve­tes a la doble tanca que separa Ceuta del Mar­roc i aug­menta cada cop que hi ha intents mas­sius de sal­tar-la per arri­bar a la Terra Pro­mesa. Tot ple­gat és una ver­go­nya que, no ho obli­dem, comença pels països d'ori­gen dels immi­grants. Però que ens inter­pel·la a tots, també a Cata­lu­nya. Perquè cal recor­dar que a la Zona Franca, on la ciu­tat perd el nom, hi ha encara un camp de con­cen­tració al qual s'oposa molta gent, però al qual s'hau­ria d'opo­sar més gent, inclo­sos els nos­tres gover­nants. El camp de con­cen­tració s'ano­mena CIE, cen­tre d'inter­na­ment d'estran­gers, i es con­si­dera poètica­ment un esta­bli­ment públic de caràcter no peni­ten­ci­ari, però on ja hi ha mort gent com Idrissa Dia­llo la nit de Reis del 2012. I on van a parar ciu­ta­dans que sovint ja estan arre­lats al país, però que, a vol­tes per regis­tres arbi­tra­ris pel color de la pell, no tenen papers. O tenen la residència però tre­ba­llen sense permís de feina. I aquest és un escàndol del qual par­lem massa poc i del qual també s'ha de dema­nar comp­tes al minis­teri de l'Inte­rior de Jorge Fernández. Sí, el mateix que rep en seu ofi­cial l'impu­tat Rato. Que també va arri­bar del Medi­ter­rani. Però en iot.