Univers i món

Cap als començaments de la pri­mera desena del segle XX, Ein­stein ens va sor­tir amb la teo­ria de la rela­ti­vi­tat.

Molt sen­zill. La mosca es mou din­tre del carro, el carro es mou per la car­re­tera, la car­re­tera a gira't i tomba't roda com la bola del món, la bola del món roda entorn d'una estre­lla grossa i així arri­bem a la con­clusió. Tot belluga en l'uni­vers.

Ein­stein creia en Déu, deia que la ciència no ho podria expli­car mai tot perquè amaga el mis­teri de la divi­ni­tat.

Estàvem en aques­tes quan al cap de vint anys mes­tre Schrödin­ger de Viena va sor­tir amb una fórmula sobre l'uni­vers que Ein­stein va enten­dre molt bé i va escriure una carta al col·lega dient-li que ell pin­tava l'uni­vers com si fos obra d'un Déu jugant a la ruleta. L'altre li va con­tes­tar que justa la fusta i que l'uni­vers era com un gat tan­cat en una capsa, tant que no sabem si hi ha gat o no n'hi ha, si és viu o és mort. Sigui com sigui és un gat que està sonat.

D'aquesta en va sor­tir la mecànica quàntica que ens explica com tot va començar per una gran espe­te­ga­dera tan fan­ta­si­osa com la d'un misto que s'encén sol. I acaba pre­sen­tant-nos sàvia­ment un uni­vers que, dit a la ber­gue­dana, és a cal pixair­re­llisca.

Però, tant l'Ein­stein com Schrödin­ger, tant com el Peret Tite­lla o la Quima Coixa, no vivim a l'uni­vers. Vivim en un món on les pis­sar­res de fer càlculs matemàtics no es mouen d'on són i on tot hi és endreçadet amb més bon­dat que mal­dat perquè seguint Ches­ter­ton el món no és dolent perquè la cer­vesa és bona.

Arri­bant a fons, l'home és una cri­a­tura beneïda i admi­ra­ble que pot fer el boig o pot esti­mar i és capaç de fer actes rao­nats sense més embo­lics i és molt millor de com ens el pin­ten als dia­ris que sem­bla que ens pas­sem el temps matant sogres en una natu­ra­lesa que fa bes­ti­e­ses com el tsu­nami.

Acabo. El món és un menut uni­vers asse­nyat amb les seves boge­ries i la cri­a­tura humana per ella mateixa es mereix la lloança d'Antígona dient que és la més bella de les cri­a­tu­res.

Ho enlles­teixo. L'home val tant la pena que Déu es va fer Home.