Teatre

Ara que s'acaba aquest fatigós estiu, m'agrada fer balanç: de les lec­tu­res i les escrip­tu­res, i de la situ­ació política, tan espe­rançadora a casa i tan con­vulsa a Europa.

Un dels fets que enguany he pogut seguir amb la tran­quil·litat que dóna viure l'estiu a Bar­ce­lona és el Fes­ti­val del Grec. No és que hagi vist tots els espec­ta­cles, no, i ara!, però sí que n'he vist almenys una dot­zena. Em plau par­lar-ne perquè he pogut cali­brar com és d'excel·lent, i que bona, la direcció de Ramon Simó (amb qui no m'uneix cap paren­tiu, que consti).

Ara bé, l'espec­ta­cle que més m'ha impres­si­o­nat ha estat Soeurs, de Wajdi Mouawad. La inter­pre­tació d'Annick Ber­ge­ron és d'una solvència espa­ter­rant, en el seu doble paper, car els dos únics per­so­nat­ges són una sola actriu. Si hi sumem un mun­tatge espec­ta­cu­lar, tin­drem gai­rebé tots els ingre­di­ents. Però és que el text és tan inqui­e­tant i tan acla­pa­ra­dor que esdevé ino­bli­da­ble. Mouawad, un jove libanès naci­o­na­lit­zat cana­denc, és cone­gut entre nosal­tres per Incen­dis, que ja va impres­si­o­nar el públic bar­ce­loní. Ara ha esde­vin­gut un refe­rent. Com a curi­o­si­tat, vol­dria esmen­tar que la pro­ducció corre a càrrec d'una asso­ci­ació de Nan­tes que s'ano­mena Au Carré de l'Hypoténuse, oi que és fantàstic?

Però el que és real­ment sor­pre­nent és que aquest Grec, amb aquesta alta qua­li­tat –alguns dels espec­ta­cles de dansa són sen­zi­lla­ment gran­di­o­sos–, s'ha produït ara i aquí, en aquesta Cata­lu­nya del­mada i empo­brida si vols per força i amb el dogal que la política ha posat al tea­tre.

El tea­tre és la diana dels dards del poder, sem­pre i arreu. Els dic­ta­dors el temen; els pres­su­pos­tos són sem­pre lamen­ta­bles; el suport és sem­pre mínim. Els tea­trers s'ho han de fer sols gai­rebé tot. Perquè és un art que té públic i que és inter­pre­tat per per­so­nes en viu. Els qui hem vis­cut mitja vida sota el fran­quisme podem rela­tar mol­tes com­pli­ci­tats i molta clan­des­ti­ni­tat. I tan­ma­teix és capaç de sobre­viure a tot. Visca el tea­tre!