El tupí de la tupinada
Guixers és un municipi extens, malgrat que no posseeix cap nucli important, ja que les nou parròquies que li donaren categoria de poble no són altra cosa que masies disseminades en el vast territori, a l'Alt Cardener, al nord-est del Solsonès. Al darrer cens eren 132 habitants i té més caps de bestiar que persones.
A la vall de Lord, Guixers presenta una bellesa excepcional, per una natura que li ha estat generosa. I la mà de l'home hi deixà la petja del romànic i, després, l'agraïda aportació dels càtars, que hi cercaren aixopluc quan la persecució es féu insostenible. Un racó tancat, entre la ruralitat i l'impuls tèxtil d'un elaborat especial –el drap piteu– amb regust occità.
Triscant per aquests paratges sembla impossible que fossin escenari de notables fets històrics en les Espanyes del segle XIX, en un segle convuls, quan carlins, moderats i lliberals contínuament s'esbatussaven. Terres d'emboscada i refugi, diversos líders carlins hi feren estada, com els Tristany, el rector de Castelltort, el Ros d'Eroles i fins el Rector de Prades, que abandonà les armes i hi trobà refugi abans d'ingressar com a monjo al monestir de Montserrat.
Però, anem al fet singular que travessà fronteres i diccionaris i portà el nom de Guixers al Congrés de Madrid. Al segle XIX la regent Maria Cristina obrí les mans a l'Estat liberal que
reforçà el parlamentarisme. Amb tot, els governs són febles, amb continuats canvis de Constitució i eleccions generals, provincials i municipals. Moderats i liberals es disputen un a un els escons. Els interessos personals i
partidistes fan nàixer el definit per Juan Rico com “candidato que busca cuna”, un lloc per presentar candidatura amb possibilitats d'elecció, fins sent-hi aliè.
Segons la norma vigent, els ciutadans amb dret a vot eren escassos: homes majors de 25 anys, sotmesos a una contribució superior als 200 rals, amb renda anual de més de 1.500 rals o arrendataris amb 3.000 rals, domiciliats al districte corresponent i, l'any 1845, amb altres correccions que restringien més el vot. Els districtes electorals havien de tenir un mínim de 300 electors i quan no hi arribaven es completava el cens amb els que més s'acostaven a la normativa. La votació es feia en dues jornades i en un sol centre del districte, sota el control de les diputacions provincials.
Quan es convocaren les eleccions generals pel desembre del 1846, moderats i lliberals prepararen les seves estratègies. I fou una sorpresa que el cap de districte de la Seu d'Urgell fos dividit en tres col·legis electorals: la mateixa Seu, Solsona i el poble de Guixers, amb escassa identitat municipal
Talment, allà es preparava la batalla entre el lliberal catalanista Salvador Maluquer i el conservador impressor madrileny Juan Gaya. A Guixers la votació fou un cúmul de despropòsits, feta en un tupí com a urna i en un col·legi gens controlat. El resultat fou 44 vots per Gaya i 14 per Maluquer, que sumats als dels altres dos centres donaren un total de 107 a 95 a favor del cunero. L'escàndol esclatà quan es sabé que al tupí hi havia més vots que els emesos, fins a tretze, que podien donar el tomb al resultat final. S'impugnà i s'intentà l'anul·lació, però debades.
Al Congrés, el diputat lliberal Pasqual Madoz, electe per Tremp, parlà de l'elecció amb tupí (tupinada) feta en “un puchero sin garantías (pucherazo)”, en una “casita miserable de un pueblecito del Pirineo” i “de hecho en una taberna y en un ambiente inapropiado”. Avançava l'anul·lació quan una recomanació del futur ministre de Governació, el moderat Luis Sartorius féu donar per bo el resultat. Des d'aleshores, i bressolada a Guixers, tupinada ha entrat als diccionaris per definir el frau electoral.
