Llunyania

Tots els que són lluny de la dolça Catalunya i estiguin moguts per l'enyorança del vot del 27-S han tingut temps per demanar el vot per correu des del 4 d'agost i fins avui. Bé, no tots: la Junta Electoral Central, que no s'ha avingut a la petició del govern de prorrogar uns dies més aquest termini, al·legant que fer-ho entorpiria les tasques del Cens Electoral, no ha actuat amb el mateix criteri amb el Ministeri de Defensa, i els militars que estiguin en missió humanitària o desplaçats a l'estranger tindran marge fins al 24 de setembre.

Es veu que això no entorpeix cap planificació. Cada vegada que hi ha hagut eleccions des del 1978 i fins ara, la Junta Electoral Central havia atès les peticions autonòmiques perquè els ciutadans que són fora poguessin fer aquest tràmit en consolats i ambaixades. Però aquesta vegada hi ha hagut discriminació, i no sabem si en positiu. Potser la Junta Electoral ja sap què votaran uns i altres, militars i civils, i vol fer decantar el resultat del 27 a una banda o l'altra. La Junta, doncs, és qui les fa plebiscitàries? Les hi fan els funcionaris de les ambaixades que exigeixen que per poder votar abans es digui en veu alta la frase “Catalunya és Espanya”, com va passar a la de Londres. Ho tindran magre per votar els 200.000 catalans que són a l'estranger, tret que hagin abraçat la carrera de les armes. Com ho han tingut magre per fer-se sentir en la llunyania, a l'Uruguai, els representants del govern i el Diplocat. Com ho tindran magre les companyies aèries que volin d'Àsia a Barcelona, si no l'acaben a Madrid. La llunyania les té, aquestes coses. I les estructures d'estat també. Que l'hi diguin al poeta dels prínceps, Josep Carner, que va haver d'editar l'any 1952 a Xile al segell El Pi de les Tres Branques el poemari que duu aquest nom: llunyania. En un dels seus poemes, el tritó es pregunta si el pare dels Titans els crida a la batalla, i quan aixeca els braços per nedar cap amunt, Proteu, a cau d'orella, li diu: “Tot és engany!”