‘Stanbrook'
El vaixell Stanbrook va salpar d'Alacant ple de republicans, cap a Orà, quatre dies abans del final de la guerra. El coratge del capità, Archibald Dickson, aconseguí aquella proesa, burlant el cercle naval franquista, l'aviació nazi i els projectils llançats des del creuer Canarias. Amb 2.638 persones a bord, sobrepassant-ne de lluny la capacitat, el vaixell va navegar per sota de la línia de flotació, fins arribar a destí, després de 22 hores de navegació, amb pluja i fred castigant els viatgers arraïmats a coberta. Era el vaixell dels vençuts per les armes, però no doblegats per les idees. Vestits de mil maneres, amb maletes, farcells i paquets, duien al damunt no tan sols la casa, sinó la vida sencera. Van arribar a Mers el-Kebir, al golf d'Orà, i tot de bots i altres embarcacions petites de republicans que ja hi eren, s'hi anaren acostant amb aliments i roba. Les dones i els xiquets van ser autoritzats a desembarcar-ne dos dies després i duts a l'antiga presó del cardenal Cisneros per a dutxar-se i desinfectar-se. Per decisió de l'administració francesa –faltaven encara 23 anys per a la independència del país– els homes, al voltant de 1.500, van haver de romandre dalt del vaixell, amb unes condicions d'higiene i seguretat pèssimes, indescriptibles, infrahumanes, mal alimentats i mal vestits. S'hi van estar tot un mes, així, fins que van ser autoritzats a baixar a terra, d'on van anar directes al camp de concentració de Boghari, Sàhara endins. Entre els “passatgers” hi havia Franklyn Albricias, president de la Diputació d'Alacant i pastor protestant, així com Josep Castanyer, president del Partit Valencianista d'Esquerra i el seu germà Angelí.
Aquells primers mesos del 1939, centenars de milers de compatriotes i altres republicans espanyols i bascos, van passar també les diverses fronteres dels Pirineus, fugint de l'exèrcit d'ocupació. Molts anaven esparracats, fins i tot descalços, la majoria a peu o dalt de carros, amb tot el que podien endur-se en plena desfeta. Homes, dones, vells, infants, sense més objectiu que deixar enrere el seu país, ara en mans del braç potent de les fúries. Es tractava d'anar endavant, de passar la frontera com fos, en ocasions a càrrec de passadors professionals. La majoria van fer cap a camps de concentració a les platges nord-catalanes, on van ser maltractats, vexats i van passar fam i fred, dormint sobre la sorra a sol i serena. L'actitud dels soldats senegalesos que els vigilaven i la d'alguns gendarmes vulneraven les més elementals nocions d'humanitat, sense cap sentiment de compassió per a una gent que, al final, no duia a sobre res més que l'esperança, lluny de casa. La França republicana, pàtria dels drets de l'home i del ciutadà, va mirar durant massa temps cap a una altra banda, com durant la guerra van fer-ho també els països europeus, a partir de la tesi vergonyant de la no-intervenció. Per això, la gratitud de l'exili català cap a Mèxic i el seu poble, que el va rebre amb els braços oberts, perdurarà per sempre.
He pensat en aquests episodis, ara, veient les barcasses de gent que ve a viure a Europa i que sovint només s'hi acosta a morir-hi: gent gran i jove, homes robustos amb la mirada perduda i dones amb infants amb la por als ulls. I en les gernacions que, com poden, sense equipatge ni pertinences de cap mena, caminen i corren centenars de quilòmetres fins a passar fronteres, Europa endins, mentre són reprimits i, a cops, humiliats i tot per policies uniformats, amb armes automàtiques davant de gent desarmada. D'alguna manera, ells són avui nosaltres, 76 anys enrere. Una Europa sense humanitat, ni compassió, no volem tornar-la a viure. No és la nostra. Una política comuna d'asil i d'immigració és més urgent, avui, que moltes de les disposicions sense ànima que s'hi aproven, amb llunyania administrativa i parafernàlia burocràtica, sota la fredor financera del dring de l'euro.
