Opinió

‘Stanbrook'

Una Europa sense humanitat, ni compassió, no volem tornar-la a viure. No és la nostra

El vai­xell Stan­brook va sal­par d'Ala­cant ple de repu­bli­cans, cap a Orà, qua­tre dies abans del final de la guerra. El coratge del capità, Arc­hi­bald Dick­son, acon­seguí aque­lla pro­esa, bur­lant el cer­cle naval fran­quista, l'avi­ació nazi i els pro­jec­tils llançats des del cre­uer Cana­rias. Amb 2.638 per­so­nes a bord, sobre­pas­sant-ne de lluny la capa­ci­tat, el vai­xell va nave­gar per sota de la línia de flo­tació, fins arri­bar a destí, després de 22 hores de nave­gació, amb pluja i fred cas­ti­gant els viat­gers arraïmats a coberta. Era el vai­xell dels vençuts per les armes, però no doble­gats per les idees. Ves­tits de mil mane­res, amb male­tes, far­cells i paquets, duien al damunt no tan sols la casa, sinó la vida sen­cera. Van arri­bar a Mers el-Kebir, al golf d'Orà, i tot de bots i altres embar­ca­ci­ons peti­tes de repu­bli­cans que ja hi eren, s'hi ana­ren acos­tant amb ali­ments i roba. Les dones i els xiquets van ser auto­rit­zats a desem­bar­car-ne dos dies després i duts a l'antiga presó del car­de­nal Cis­ne­ros per a dut­xar-se i desin­fec­tar-se. Per decisió de l'admi­nis­tració fran­cesa –fal­ta­ven encara 23 anys per a la inde­pendència del país– els homes, al vol­tant de 1.500, van haver de roman­dre dalt del vai­xell, amb unes con­di­ci­ons d'higi­ene i segu­re­tat pèssi­mes, indes­crip­ti­bles, infra­hu­ma­nes, mal ali­men­tats i mal ves­tits. S'hi van estar tot un mes, així, fins que van ser auto­rit­zats a bai­xar a terra, d'on van anar direc­tes al camp de con­cen­tració de Bog­hari, Sàhara endins. Entre els “pas­sat­gers” hi havia Franklyn Albri­cias, pre­si­dent de la Dipu­tació d'Ala­cant i pas­tor pro­tes­tant, així com Josep Cas­ta­nyer, pre­si­dent del Par­tit Valen­ci­a­nista d'Esquerra i el seu germà Angelí.

Aquells pri­mers mesos del 1939, cen­te­nars de milers de com­pa­tri­o­tes i altres repu­bli­cans espa­nyols i bas­cos, van pas­sar també les diver­ses fron­te­res dels Piri­neus, fugint de l'exèrcit d'ocu­pació. Molts ana­ven espar­ra­cats, fins i tot des­calços, la majo­ria a peu o dalt de car­ros, amb tot el que podien endur-se en plena des­feta. Homes, dones, vells, infants, sense més objec­tiu que dei­xar enrere el seu país, ara en mans del braç potent de les fúries. Es trac­tava d'anar enda­vant, de pas­sar la fron­tera com fos, en oca­si­ons a càrrec de pas­sa­dors pro­fes­si­o­nals. La majo­ria van fer cap a camps de con­cen­tració a les plat­ges nord-cata­la­nes, on van ser mal­trac­tats, vexats i van pas­sar fam i fred, dor­mint sobre la sorra a sol i serena. L'acti­tud dels sol­dats sene­ga­le­sos que els vigi­la­ven i la d'alguns gen­dar­mes vul­ne­ra­ven les més ele­men­tals noci­ons d'huma­ni­tat, sense cap sen­ti­ment de com­passió per a una gent que, al final, no duia a sobre res més que l'espe­rança, lluny de casa. La França repu­bli­cana, pàtria dels drets de l'home i del ciu­tadà, va mirar durant massa temps cap a una altra banda, com durant la guerra van fer-ho també els països euro­peus, a par­tir de la tesi ver­go­nyant de la no-inter­venció. Per això, la gra­ti­tud de l'exili català cap a Mèxic i el seu poble, que el va rebre amb els braços oberts, per­du­rarà per sem­pre.

He pen­sat en aquests epi­so­dis, ara, veient les bar­cas­ses de gent que ve a viure a Europa i que sovint només s'hi acosta a morir-hi: gent gran i jove, homes robus­tos amb la mirada per­duda i dones amb infants amb la por als ulls. I en les ger­na­ci­ons que, com poden, sense equi­patge ni per­ti­nen­ces de cap mena, cami­nen i cor­ren cen­te­nars de quilòmetres fins a pas­sar fron­te­res, Europa endins, men­tre són repri­mits i, a cops, humi­li­ats i tot per poli­cies uni­for­mats, amb armes automàtiques davant de gent des­ar­mada. D'alguna manera, ells són avui nosal­tres, 76 anys enrere. Una Europa sense huma­ni­tat, ni com­passió, no volem tor­nar-la a viure. No és la nos­tra. Una política comuna d'asil i d'immi­gració és més urgent, avui, que mol­tes de les dis­po­si­ci­ons sense ànima que s'hi apro­ven, amb llu­nya­nia admi­nis­tra­tiva i para­fernàlia burocràtica, sota la fre­dor finan­cera del dring de l'euro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.