Dismaland

Sense Dis­ney no hi ha Banksy. La genial idea de Dis­ma­land, aquest parc temàtic d'art que espero poder visi­tar aviat, no és cap crítica a Dis­ney sinó tota una rei­vin­di­cació de Dis­ney. No podria des­car­ri­lar la car­rossa de la Ven­ta­focs si abans Walt Dis­ney no n'hagués creat la icona, no podríem dir que “la vida no és sem­pre un conte de fades” si mai no ens hagues­sin expli­cat con­tes de fades, ni podríem pro­cla­mar que “a Dis­ma­land els som­nis no es fan rea­li­tat” si abans un grill no ens hagués ense­nyat una estre­lla. Podem fer aquest tipus d'art adult si abans hem estat nens, de la mateixa manera que podem tenir desen­ganys si abans hem tin­gut il·lusi­ons. Per això pren­dre's Dis­ma­land com una crítica cap al món de Dis­ney em sem­bla tan absurd com dir que War­hol cri­ti­cava Marilyn Mon­roe o la sopa Camp­bell's, o que Dalí es fotia d'Abra­ham Lin­coln, o que Damien Hirst odia les papa­llo­nes.

Però hi ha gent que sí que neix desen­ga­nyada. Que ja té la decepció incor­po­rada de fàbrica, abans d'haver-se il·lusi­o­nat en res. O això sem­bla: he lle­git ja dos arti­cu­lis­tes que apro­fi­ten la fantàstica idea de Dis­ma­land per treure els seus trau­mes d'infan­tesa i rene­gar de Dis­ney, com si li pas­ses­sin la fac­tura, com si fos un esta­fa­dor, un far­sant que els posava el cara­mel a la boca i ara mira que com­pli­cada que és la vida. I apro­fi­ten, de pas­sada, per esmen­tar la seva supo­sada relació amb els nazis, que és quan jo els reco­ma­na­ria obrir You­tube i veure Edu­ca­tion for death, pro­pa­ganda anti­nazi en for­mat Walt Dis­ney Pic­tu­res, o bé Der Fueh­rer's face, una hila­rant cari­ca­tura del món hit­lerià pro­ta­go­nit­zada per l'ànec Donald. Però bé, el que dèiem: que si has tin­gut una infan­tesa difícil, o no has tin­gut infan­tesa, o encara pit­jor, si rene­gues de la teva infan­tesa perquè la madu­resa t'ha pegat i ara vas a la senyu, fes-ho tot sol i sense tocar-me en Walt. Gai­rebé totes les peces d'art de Dis­ma­land són refle­xi­ons sobre la dura rea­li­tat social, sí, i ho fan basant-se en el refe­rent de Dis­ney. Això al meu enten­dre no l'acusa, sinó que l'eleva encara més. Fins i tot si és una paròdia, el que segur que no es busca és que denun­ciem el petó del príncep, ni recla­mar danys i per­ju­di­cis per les cançons engan­xo­ses i els finals amb per­dius, ni cre­mar a la foguera les vare­tes màgiques, ni rene­gar de Peter Pan perquè et deia que podies volar. Burro.

Wal­ter Elias Dis­ney ha creat el gran cànon estètic del segle XX i és nor­mal que l'art de pro­testa s'hi arre­pengi. És cert que hi ha molta ficció en un film o en un parc temàtic de Dis­ney, i molta comèdia, i molta màgia exa­ge­rada, però només un imbècil hi ani­ria per veure les llet­jors del backs­tage i no la bri­llan­tor del resul­tat. No se li diu, a un nen, que tot és men­tida, no per res, sinó perquè no és men­tida. Enten­dre l'art, esti­mat infeliç, és enten­dre que sovint hi ha més rea­li­tat en una ficció que en la rea­li­tat mateixa. Quan miris uns pits ope­rats no diguis que no són reals, vés i toca'ls i par­la­rem de com cons­truïm rea­li­tats. Si has estat pare, saps que els Reis Mags són la cosa més real del món. Un bon pare, vull dir. I deixa per favor de repe­tir-me que Déu no exis­teix i que els mags tenen truc, que ja sé què vols dir, i és molt vul­gar, i t'equi­vo­ques. Dis­ma­land ha fet la seva pròpia ficció, el seu propi relat, la seva pròpia men­tida. Han esco­llit la cru­esa però han fet rea­li­tat els seus som­nis, i fan llet­jor perquè saben què és la bellesa, i conei­xen molt bé Dis­ney, i saben que en el fons tots podem volar. No. Tu, no.