Pedrolo

He tingut l'oportunitat de llegir l'original del llibre Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982), de Xavier Ferré i Trill, gràcies a la meva minsa col·laboració. És un llibre erudit i alhora emocionant. La reivindicació del poeta escriptor i del Pedrolo polític és impressionant.

La literatura catalana i, per extensió, la cultura catalana, com a resultat de pressions seculars, és a l'inconscient del poder cultural com una literatura de segona, inferior a la gran literatura espanyola. Quan algú és tan bo que és impossible menysprear-lo, per exemple el cas d'Espriu, el mandarinat cultural decreta que és millor el silenci. Ara bé: si alguna obra esdevé un èxit popular, aleshores aquest mandarinat s'hi llança a denigrar tothora aquell agosarat autor. Pedrolo és el cas més típic d'aquesta ràbia: no sols té una obra d'una solidesa, una varietat i una bellesa indiscutibles, sinó que, ai horror, va vendre més exemplars del Manuscrit del segon origen que cap altre autor castellanoescrivent. Les badomies han estat continuades, perquè, de retruc, tota l'obra de Pedrolo –sovint tan avançada i trencadora– ha rebut el menyspreu sostingut dels soi-disant directors espirituals de Catalunya. També és el cas de Martí i Pol, que, ai, horror, llegeixen de gust fins i tot els infants.

Voldria citar que, en la Presentació de Fermí Rubiralta, es diu: “Pedrolo farà crítica aguda d'un autonomisme poruc, des d'una posició no incoherent de la reivindicació estatutària defensada fins aleshores, primer esglaó de la constatació, avui sortosament generalitzada, de la incapacitat de la via autonomista per a resoldre els problemes històrics de convivència del nostre país i l'Estat espanyol.” Deixeu-me que ho remarqui: la incapacitat de la via autonomista per a resoldre els problemes històrics de convivència. Vet aquí la clau: és l'Estat qui va trencar les possibilitats de convivència, en esmicolar un Estatut legal i legítim. I encara aixequen el gall!