Guanyar en vots

Abans de tot dir que en el marc d'unes elec­ci­ons par­la­mentàries el que pre­do­mina és l'aritmètica. I que, en aquest sen­tit, n'hi ha prou que un par­tit o una coa­lició obtin­gui la majo­ria abso­luta per poder for­mar govern i, per tant, desen­vo­lu­par el seu pro­grama. És de sen­tit comú enten­dre-ho així, i de fet la vida dels sis­te­mes par­la­men­ta­ris gira al vol­tant d'aquest pre­cepte gene­ral. Per con­següent, en el cas de les pròximes elec­ci­ons del 27-S, el nom­bre d'escons diri­mirà qui ostenta les reg­nes del poder legis­la­tiu i, si hi ha una majo­ria que ho per­meti, la capa­ci­tat de tirar enda­vant un pro­jecte de país.

Tan­ma­teix, la trans­cendència històrica dels comi­cis és un fet pro­vat i només cal fer un repàs de les decla­ra­ci­ons de les pri­me­res espa­ses dels par­tits i orga­nit­za­ci­ons civils que donen suport al procés d'inde­pendència: tots, d'una manera o altra, han recal­cat que allò que es compta són els vots en suport al sí i al no. Màximes recla­mant “una clara i incon­tes­ta­ble victòria del sí” (Raül Romeva) o també “estem davant d'unes elec­ci­ons ple­bis­citàries, és un sí o un no a la inde­pendència” (Carme For­ca­dell), ine­vi­ta­ble­ment esco­ren la balança cap a la dialèctica adver­bial. Fins i tot el mateix Artur Mas es mou en aquesta direcció: “Els que no esti­guin a la llista del sí, esta­ran al cos­tat del no.” Ells ho saben i jo ho sé, i ni la CUP vol dis­si­mu­lar: gua­nyar en vots és la mare de totes les bata­lles.

Hi ha, en essència, qua­tre motius per voler que més de la mei­tat dels vots escru­tats en urna ava­lin el procés de secessió. El pri­mer de tots és dei­xar sense argu­ments Madrid, això és, el poder cen­tral, en tant que una majo­ria del sufragi exi­geix l'ober­tura d'unes nego­ci­a­ci­ons fins ara ine­xis­tents. Pre­ci­sa­ment, el segon motiu és enviar un mis­satge incon­tes­ta­ble a la UE com a medi­a­dora poten­cial entre les parts a fi d'obli­gar l'Estat a nego­ciar sobre les pre­mis­ses d'un con­flicte que fins ara es resis­teix a reconèixer com a tal. Resulta difícil creure que la Unió dei­xarà de fer l'orni sense que inter­vin­guin públi­ca­ment els nos­tres repre­sen­tants polítics.

Ells són el ter­cer motiu. Perquè gua­nyar en vots és l'única manera de tren­car amb la resistència del sis­tema polític català. No només aquell que vol man­te­nir les coses com estan, ans també aquell cor­rent sub­ter­rani que es mou en el si de les dues coa­li­ci­ons a favor de la inde­pendència. Un cor­rent que en el fons vol­dria un gir lam­pe­dusià, que tot canviï a fi que tot roman­gui igual (el meló cons­ti­tu­ci­o­nal). Al meu enten­dre, només la impli­cació pública –seguint tots els canals que facin falta– i oberta al món dels nos­tres repre­sen­tants, dema­nant la inter­cessió ins­ti­tu­ci­o­nal de la UE pot, en dar­rer terme, des­en­ca­llar un procés que Madrid, com a capi­tal política, ignora en la seva dimensió històrica i real.

La qüestió, com deia en un ante­rior
arti­cle, és conèixer si real­ment els polítics cata­lans volen o no entrar en un con­text de secessió política o tot ple­gat es redu­eix a una mena de repre­sen­tació estètica que no duu enlloc. El dubte rao­na­ble és una
cosa, però val a dir que la constància en el dubte desem­boca en malal­tia. I, al cap­da­vall, com que el civis també dubta,
el quart motiu per gua­nyar en vots té relació amb el fet que Cata­lu­nya no té poder real, o sigui, l'única pos­si­bi­li­tat d'incli­nar
la força del con­sens a favor nos­tre és crear un man­dat excep­ci­o­nal que inte­gri aque­lla població –recor­dem que, segons el CEO, un 87% dels cata­lans accep­ta­ria
el resul­tat d'un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació– que oscil·la o no pre­veu la cre­ació d'un nou estat. I perquè ens
cal aquesta força –estric­ta­ment democràtica–, a més de l'aritmètica s'ha de gua­nyar en vots.