Ficcions

En situacions extremes la ment humana s'arrapa a les ficcions. La mort del neuròleg i escriptor Oliver Sacks ha tornat a generar reflexions sobre els mecanismes mentals de cada pacient –de cada cervell humà– per afrontar els seus patiments. Els seus estudis de cas presentats com a narracions literàries dibuixen les extraordinàries funcions i disfuncions del cervell per preservar la humanitat en situacions summament adverses. Sacks posa el focus en la singularitat de cada individu davant els freds protocols dels principis generals de la medicina. Els seus llibres suggereixen la tensió inherent entre art i ciència (entre realitat i ficció) que forma part de la condició humana. Segur que Sacks entendria la reacció de Balzac, que els darrers dies de la seva vida, des del llit, reclamava insistentment que l'atengués el doctor Bianchon. No es fiava dels metges que el cuidaven, ell volia el “seu” doctor Bianchon. La gràcia és que el doctor Bianchon és un personatge de ficció, el metge que apareix als seus relats de La condició humana. L'estratègia mental del Balzac moribund em fa pensar amb la d'un tal Pitu, un del meu poble. L'amic Pitu cada vegada que es trobava malament cridava amb veu d'alarma: “Porteu-me al bar! Porteu-me al bar!” Els veïns donaven per fet que volia dir “Porteu-me al CAP!” Quan el deixaven al centre mèdic, el pobre Pitu constatava que allà no hi havia manera d'obtenir el trago que necessitava per foragitar l'angoixa de la seva ment. En posteriors ocasions, es van acostumar a portar-lo al bar i allà li passaven tots els mals (ni que fos transitòriament). Les ficcions (i consti que no estic fent cap comentari sobre política actual) ajuden a viure i a sobreviure. La nostra època ha anat assumint que la ficció il·lumina la realitat i que realitat i ficció són fenòmens que es retroalimenten. La realitat, això sí, és sempre més estranya perquè –a diferència de la ficció– no té cap obligació de semblar versemblant.