El barber

Una de les pitjors malvestats per a un home adult acostumat a la rutina i a la regularitat de les coses senzilles és que el seu barber de capçalera es jubili. Si no és dels que assisteixen a sofisticades sessions de cosmètica, si només desitja, en la vida, trobar un lloc amable on li tallin els cabells i li donin conversa no massa transcendent ni massa supèrflua, llavors l'home adult acostumat a la rutina té un problema greu. Aquest és el cas de centenars de clients del senyor Joan Vilà, un tipus peculiar que ha exercit de barber al llarg de quasi cinquanta anys i que aquest estiu ha tancat la porta d'un establiment per on han passat, segons la seva pròpia confessió, advocats, bisbes (tres!), mestres, empresaris, treballadors i aturats, escriptors, futbolistes, i gent de molt diverses ocupacions. Joan Vilà era barber (és barber: una professió que s'exerceix com un sacerdoci, infon caràcter) i també fa de pescador, en el seu temps lliure, i és un reputat ballarí, de tal manera que és conegut com El Barbero Bailongo, el nom amb el qual ha batejat una penya futbolística que fa els possibles, pregant a les Altures, perquè el Girona pugi d'un cop a primera.

L'adéu –que no ho deu ser tant, perquè es posa a disposició de la ciutadania per al que faci falta: des de classes de tango fins a consells privats sobre l'estètica capil·lar– ha estat envoltat d'un humor que caracteritza la seva manera de ser. Ha penjat un cartell a la barberia on esmenta els grans esdeveniments que ha viscut el negoci en aquests anys, des de la Primavera de Praga fins a la caiguda del mur de Berlín, passant pel Maig francès i l'arribada de l'home a la Lluna. No exagera. De fet, amb un barber al costat, ets protagonista del món que t'envolta. Des de la rutina de la província, assisteixes a l'espectacle de l'univers que gira. Potser ni tan sols ho sap, però ell –ni massa transcendent ni massa superflu– ho fa possible durant uns minuts.