La columna
Memòria i consciència
Aquests dies sura en la retina col·lectiva el drama de milers de persones que fugint de la guerra, la mort i la destrucció, no han tingut la rebuda que esperaven del suposat paradís de la democràcia i la llibertat. Les imatges que esglaien el cor han envaït la nostra quotidianitat, però no són noves. El nen mort fereix consciències. Ha mort a les portes d'Europa, que és com la porta de cadascun de nosaltres. I ha estat enterrat a Kobane, una localitat del Kurdistan sirià on els kurds es deixen la vida lluitant contra el feixisme d'Estat Islàmic que ens amenaça també aquí. Els mateixos kurds perseguits i massacrats històricament després que Europa els va trair en la promesa d'un estat propi. El mateix estat que volem ara els catalans i demanem a Europa. Un estat que els catalans el volem també per exercir millor la solidaritat que emergeix al nostre país. I per tenir veu al món per lluitar contra les causes d'aquests crims. Perquè volem guanyar el futur però tenim memòria. I sabem què és l'exili i el refugi. Ho expliquen els avis com el de la cançó:
“Em vas contar com els mataren / A les presons d'oblit i horror / Amb l'esperança afusellada / Escrita en llàgrimes de foc. // Vas marxar en llargues columnes / Pels camins de fred i dolor; / Cames i cors plens de ferides / Aquell 1939. // Renaix la memòria. / Renaix la consciència. / Renaix l'esperança. / Renaix la victòria. // Em vas parlar del llarg exili / A les presons del teu record / Amb l'enyorança derrotada / Escrita en llàgrimes de foc. // Vas tornar amb cara envellida, / Sense renúncies ni remors, / Amb la ferida en la mirada / D'aquell 1939.”
L'anhel d'aquest país i la solidaritat s'uneixen per la memòria i la consciència. Com a catalans, cal que siguem conseqüents amb la nostra història donant un gran exemple de solidaritat. I retre el millor homenatge als que van ser els nostres morts i els nostres refugiats: la victòria de la llibertat.