La primavera perduda

Hi va haver un temps en què a Síria s'hi res­pi­rava espe­rança. Molts joves i ado­les­cents s'hi van abo­car. Era moment de mani­fes­ta­ci­ons i de pan­car­tes. Es va bate­jar com a pri­ma­vera àrab, però qua­tre anys més tard aquells anhels de progrés, de més ober­tura democràtica, jeuen, amb sort, en una estació de tren de Buda­pest. Mes­tres, informàtics, engi­nyers, advo­cats. Tots amb la deter­mi­nació d'arri­bar a Ale­ma­nya. Segu­ra­ment, la majo­ria no hau­rien aban­do­nat el seu país si una guerra cru­enta no els n'hagués expul­sat. Classe mit­jana amb estu­dis, amb ganes de refer a la seva vida. Volen una segona opor­tu­ni­tat. La que ja no tindrà una família kurda de Kobane, que va enter­rar els seus som­nis en una turística platja turca.