Sacsejar

La set­mana pas­sada vaig par­lar aquí de les per­so­nes, perquè sem­pre pri­mer són les per­so­nes. I aquesta set­mana, avui, volia par­lar de les pedres, d'edi­fi­cis i altres cons­truc­ci­ons, perquè sovint també ens expli­quen mol­tes coses de l'essència i el com­por­ta­ment humà. Volia par­lar de la històrica ciu­tat de Pal­mira, a l'actual Síria, on els bàrbars d'Estat Islàmic han cau­sat des­truc­ci­ons irre­pa­ra­bles en la seva intenció d'esbor­rar les pet­ges de la història que no tin­gui a veure amb el seu fana­tisme. No ha estat la pri­mera vegada ni sem­bla que serà l'última. El seu menys­preu per la història és com­ple­men­tari al que expres­sen per la vida humana. Són expres­si­ons de la mateixa tragèdia humana.

La des­trucció de monu­ments històrics no és menys tràgica –i igual­ment una metàfora de la incom­prensió– que les tan­ques que aixeca el govern hon­garès a les seves fron­te­res, que les de Ceuta i Meli­lla o que el mur entre Israel i els ter­ri­to­ris pales­tins. Són l'expressió més eloqüent de la falta de volun­tat d'arre­glar les situ­a­ci­ons de con­flicte.

Volia escriure d'això, de cons­truc­ci­ons i des­truc­ci­ons, de monu­ments a la incom­prensió, i apa­reix una imatge que fa molt més explícita la imatge de la gent que ha de mar­xar del seu país per tro­bar una nova opor­tu­ni­tat de vida a Europa. La imatge del nen mort en una platja de Tur­quia es va afe­gir dime­cres a la crònica quo­ti­di­ana de la tragèdia dels que vénen a Europa fugint de casa seva.

De seguida en els mit­jans es va crear el debat de si s'havia de mos­trar aquesta imatge. Uns cre­uen que no, com aquest mitjà, i no la van mos­trar. Però altres sí. Jo no estic segur del que és més cor­recte. Però si l'excusa era que el fet de mos­trar-la ser­veix per “sac­se­jar les consciències de la gent”, no em con­venç gaire. Perquè estic con­vençut que la consciència de la gent com vostè i jo ja està prou sac­se­jada sense haver de veure aquesta imatge, i que si depengués de vostè i de mi ja s'hau­ria fet molt més per aju­dar aquesta gent. Aquests que en diem refu­gi­ats polítics i els altres que fugen de la pura misèria (¿o és que els que vénen de l'Àfrica negra són turis­tes o s'allu­nyen del fes­ti­val de la pros­pe­ri­tat?).

Si s'ha de sac­se­jar alguna consciència és la dels polítics. La foto del nen hau­ria de pre­si­dir tots els con­sells de minis­tres de tota la UE. Ben grossa. És allà on cal una bona sac­se­jada. Perquè s'ado­nin del que suposa anar tard i no anar a l'arrel del pro­blema. I de la tragèdia que suposa no can­viar de men­ta­li­tat a l'hora d'ana­lit­zar i afron­tar aquesta situ­ació.