Opinió

Els poetes i la dignitat

Tots aquests poetes ens han donat moltes coses, i, sent-ne conscients o no, ens han mostrat el valor intangible de la dignitat

Estem vivint uns dies apas­si­o­nants, molt allu­nyats de la tra­di­ci­o­nal ato­nia cata­lana. I més que ho seran durant aques­tes set­ma­nes que vénen! Tot­hom hi diu la seva: n'hi ha que es mullen poc, i n'hi ha que es mullen fins al moll d'allò més íntim. Però tot­hom, qui més qui menys, queda esquit­xat, perquè és difícil man­te­nir-se al marge d'un procés com el que estem fent avançar.

I jo fa set­ma­nes que penso en els nos­tres poe­tes, ves per on. En els moderns, sobre­tot, els d'aque­lla fecunda etapa que va inau­gu­rar el renai­xent Jacint Ver­da­guer, savi a còpia de viure i de patir: “Los rose­rets de la glòria / no són los del món, / que hi duren anys les espi­nes, / les roses un jorn.” Em vénen al cap, sí, alguns dels nos­tres lírics. O, per ser més con­cret, em visi­ten alguns dels seus ver­sos. No pre­ci­sa­ment aquell tan cone­gut de Sal­va­dor Espriu, el poeta naci­o­nal, que hem sen­tit repe­tir tants cops, com una lle­ta­nia: “Però hem vis­cut per sal­var-vos els mots.” Ni tam­poc aquell de Martí i Pol, l'altre poeta naci­o­nal, que la secció de trom­pe­te­ria nos­trada ha fet cèlebre –estan­tissa cele­bri­tat, val a dir-ho, que ve de fer ser­vir uns ver­sos ara com a eslògan elec­to­ral, més enda­vant com a lema d'un arti­cle o com a tor­nada d'una cançó: “Que tot està per fer i tot és pos­si­ble.”

Penso també en aquests dos grans poe­tes, sí, però, abans que els seus, em vénen al cap ver­sos, posem per cas, de Mara­gall: “Cadascú alça els ulls per si retroba / la gran bla­vor del cel, tan obli­dada! / Beneita sies, tem­pes­tat pas­sada, / perquè fas alçar els ulls a la llum nova.” O aquells de Joan Alco­ver, els d'un dels poe­mes més estre­mi­dors de tota la nos­tra lite­ra­tura: “Cada ferida mos­tra la pèrdua d'una branca; / sens jo, res par­la­ria de la mitat que em manca; / jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort” (mitat, sí). O aquells altres, memo­ra­bles, de Pere Quart, fets cor­randa: “A Cata­lu­nya deixí / el dia de ma par­tida / mitja vida con­dor­mida: / l'altra mei­tat vingué amb mi / per no dei­xar-me sens vida” (aquí mei­tat, sí).

En aquests dies històrics –ho remarco: històrics– que tenim el pri­vi­legi de viure, recordo els nos­tres poe­tes. En cele­bro la noblesa de la veu, remarco la fer­mesa del seu tes­ti­mo­ni­atge. Una fer­mesa que, en els seus millors ver­sos, no decau mai, car sem­bla que vis­qui gar­fida en la memòria, com el cac­tus de Maria Antònia Salvà (que, molts anys després, havia de repren­dre la Marçal): “Damunt les pedres dures, / fur­gant per les lli­va­nyes i jun­tu­res, / trobí el vell drac encara afer­ris­sat.” Cada un d'aquests poe­tes m'ha ense­nyat alguna cosa. A molts d'ells els va tocar el rebre, però tenien el con­sol de la paraula poètica. Fixeu-vos en el mes­tre Car­les Riba, per exem­ple: “Din­tre meu per pri­mera vegada s'és obrat / el mira­cle de la paraula que con­sola.” I el de l'espe­rança: “Damunt les bran­ques / hi ha flors i ales noves.” I penso, per des­comp­tat, en el més gran dels lírics de les nos­tres lle­tres: Josep Car­ner. En relle­geixo la magna obra (Com una pàtria, en va dir l'agut Fer­ra­ter, d'ore­lla dura); Car­ner, la per­sona que ha sabut crear les més belles imat­ges en llen­gua cata­lana. L'home que ha donat al sen­ti­ment de la melan­gia l'expressió més alta, i més fonda: “És dolç encar de viure en la dei­xa­lla, / mig reviure del dol d'haver vis­cut.”

Penso, doncs, en tots aquests nos­tres poe­tes. En el meu devotíssim Joan Vinyoli: “I estimàvem les coses / –fos­sin neu o fang, / rosada o cons­tel·lació. / I les fèiem nos­tres per causa / de l'amor que ens havia ense­nyat com anos­trar-les.” Sí, tots ells ens han ense­nyat com anos­trar-nos les coses (que, fins aquell moment, doncs, no eren nos­tres del tot). La fra­gi­li­tat: “Així la rosa enduta pel tor­rent, / així l'espurna de mimosa al vent, / la teva vida, sota el fir­ma­ment” (Sal­vat-Papas­seit). El desig: “En algun lloc he dit: sor­geix la pri­ma­vera / com un genoll de noia” (Andrés Estellés).

Tots aquests poe­tes ens han donat mol­tes coses, i, sent-ne cons­ci­ents o no, ens han mos­trat el valor intan­gi­ble de la dig­ni­tat. Tin­guem-los pre­sents en aquests dies deci­sius, perquè la poe­sia ha fet aquest poble tal com és. Mirem, per tant, de ser dig­nes del seu cant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.