Madrid

A Madrid estan des­con­cer­tats. També a altres racons penin­su­lars, però és a la gran capi­tal on es nota més la deso­ri­en­tació pel setem­bre català. La pre­o­cu­pació és extrema, sot­mesa al des­con­cert que pro­du­eix una situ­ació per a la qual no tenen claus de lec­tura sense into­xi­car i que con­du­eix a una paràlisi més que evi­dent. Un amic resi­dent a Madrid i amb força esca­pa­des a Cata­lu­nya em comen­tava l'ambi­ent acla­pa­rat que es res­pira al cen­tre admi­nis­tra­tiu de les Espa­nyes, amb un cert sen­ti­ment de der­rota, con­tra l'ambi­ent fes­tiu català, on tot el procés està domi­nat per un espe­rit de revolta dels som­riu­res. El debat s'ha con­so­li­dat bé entre els cata­lans, que en poden par­lar tran­quil·lament sense neces­si­tat d'estridències, men­tre a l'altra banda el debat és impos­si­ble i crea una agror fora tota lògica.

Fins ara, des de Cas­te­lla no s'han pre­gun­tat “Què volen els cata­lans?” i ho han sim­pli­fi­cat en un “On volen anar aquests bojos?”. I ali­men­tats pel “no” abso­lut del Par­tit Popu­lar i la inde­fi­nició dels soci­a­lis­tes, qual­se­vol diàleg ha estat impos­si­ble. Res de nou; rebol­cats en el no, es va pas­sar el ribot per l'Esta­tut i es van reco­llir sig­na­tu­res a la con­tra, entrant en l'espi­ral del “con­tra Cata­lu­nya” que només ser­via per reforçar el sen­ti­ment sobi­ra­nista de la inne­ga­ble naci­o­na­li­tat històrica. El resul­tat ha estat una Espa­nya des­con­cer­tada davant d'una Cata­lu­nya espe­rançada.

I allò que alguns pen­sa­ven que era una broma ara és sobre l'esca­quer amb tota la força donada per la bona col·locació dels peons. Ha arri­bat el setem­bre i la par­tida no té tor­nada enrere. Abans-d'ahir la Via Lliure indi­cava una volun­tat col·lec­tiva i ara la cam­pa­nya elec­to­ral dóna l'opor­tu­ni­tat de comp­tar la força, pot­ser en un pas més, o pot­ser en un pas defi­ni­tiu, cap a la plena auto­de­ter­mi­nació del poble. El repte és d'aquí a quinze dies i, després, nova­ment hau­rem de veure l'estat anímic de Madrid i valo­rar fins a quin punt els nos­tres som­riu­res es poden impo­sar al seu for­re­llat, quan la paraula torni a emer­gir com a ele­ment de comu­ni­cació impres­cin­di­ble.

A Madrid estan des­con­cer­tats. També a altres racons penin­su­lars, però és a la gran capi­tal on es nota més la deso­ri­en­tació pel setem­bre català. La pre­o­cu­pació és extrema, sot­mesa al des­con­cert que pro­du­eix una situ­ació per a la qual no tenen claus de lec­tura sense into­xi­car i que con­du­eix a una paràlisi més que evi­dent. Un amic resi­dent a Madrid i amb força esca­pa­des a Cata­lu­nya em comen­tava l'ambi­ent acla­pa­rat que es res­pira al cen­tre admi­nis­tra­tiu de les Espa­nyes, amb un cert sen­ti­ment de der­rota, con­tra l'ambi­ent fes­tiu català, on tot el procés està domi­nat per un espe­rit de revolta dels som­riu­res. El debat s'ha con­so­li­dat bé entre els cata­lans, que en poden par­lar tran­quil·lament sense neces­si­tat d'estridències, men­tre a l'altra banda el debat és impos­si­ble i crea una agror fora tota lògica.

Fins ara, des de Cas­te­lla no s'han pre­gun­tat “Què volen els cata­lans?” i ho han sim­pli­fi­cat en un “On volen anar aquests bojos?”. I ali­men­tats pel “no” abso­lut del Par­tit Popu­lar i la inde­fi­nició dels soci­a­lis­tes, qual­se­vol diàleg ha estat impos­si­ble. Res de nou; rebol­cats en el no, es va pas­sar el ribot per l'Esta­tut i es van reco­llir sig­na­tu­res a la con­tra, entrant en l'espi­ral del “con­tra Cata­lu­nya” que només ser­via per reforçar el sen­ti­ment sobi­ra­nista de la inne­ga­ble naci­o­na­li­tat històrica. El resul­tat ha estat una Espa­nya des­con­cer­tada davant d'una Cata­lu­nya espe­rançada.

I allò que alguns pen­sa­ven que era una broma ara és sobre l'esca­quer amb tota la força donada per la bona col·locació dels peons. Ha arri­bat el setem­bre i la par­tida no té tor­nada enrere. Abans-d'ahir la Via Lliure indi­cava una volun­tat col·lec­tiva i ara la cam­pa­nya elec­to­ral dóna l'opor­tu­ni­tat de comp­tar la força, pot­ser en un pas més, o pot­ser en un pas defi­ni­tiu, cap a la plena auto­de­ter­mi­nació del poble. El repte és d'aquí a quinze dies i, després, nova­ment hau­rem de veure l'estat anímic de Madrid i valo­rar fins a quin punt els nos­tres som­riu­res es poden impo­sar al seu for­re­llat, quan la paraula torni a emer­gir com a ele­ment de comu­ni­cació impres­cin­di­ble.